Set dies #3

Ja he acabat de llegir From Hell, d'Alan Moore. Ara, seguint els consells de kowalsky, vull continuar amb Watchmen i, després, La lliga dels homes extraordinaris. Gràcies a aquest llibre, i abans Contrato con Dios, de Will Eisner, crec que ha despertat definitivament el meu gust per la novel·la gràfica, i em demostra com n’estan d’equivocats tots aquells que ignoren l’art tan refinat d’aquest gènere. Ah, i dono les gràcies per haver començat amb dos dels grans.

Musicalment, From Hell per mi sempre estarà associat a Civilians, de Joe Henry, un disc que escoltava una vegada rera l'altra mentre passava les pàgines a les aventures de Jack the Ripper, i no pas per la imatgeria cinematogràfica tant evocadora de la seva música i instrumentació, sinó més aviat perquè és una obra de la vella escola, que marxa a un ritme humà, a la velocitat d'un artista que vol demorar-se en el seu ofici, en els detalls, als què dedica tot el temps necessari. En definitiva, a la velocitat de la calessa amb què el Dr.William Gull travessa Londres en el fascinant capítol quart. Cap a la meitat del disc, hi ha un moment que la música em transporta automàticament als dies en què també escoltava sense parar un altre disc, The Greatest, de Cat Power, que per mi va ser el millor de fa dos anys.

Fa dues setmanes us deia, aprofitant que parlava de Liverpool, que havia anat al Revolver petit del carrer Tallers i que havia tingut a les mans el Crocodiles dels Echo & the Bunnymen. Doncs bé, no vaig acabar d'explicar la història del tot ja que, si bé no em vaig quedar aquell disc, en canvi sí que en vaig agafar un dels prestatges de segona mà d'un grup que sempre havia tingut curiositat per conèixer, The Blue Nile. De moment, m'ha semblat una d'aquelles bandes de pop adult i elegant a la manera dels XTC de la segona època, però reconec que no n'hi ha prou amb un únic disc per valorar-los i hauré d'aprofundir més abans d'emetre un judici més definitiu d'aquesta banda de Glasgow. Per cert, i tornant a Liverpool, ara penso que va ser un error imperdonable oblidar-me del meu llargament admirat Elvis Costello quan al primer Set dies vaig parlar de la capital del Mersey ja que, tot i que no hi va néixer, hi va anar a viure als 15 anys. Per rescabalar-nos, us presento dos temes del que ell afirma que és, amb diferència, el seu pitjor àlbum però que, en canvi, per mi és el més estimat de tota la seva discografia ja que va ser el disc amb què el vaig conèixer. Qui sí que són originaris de Liverpool són The Boo Radleys, de qui encara ara no se per quins set sous em devia comprar el seu Giant Steps, en una època en què jo escoltava una música totalment diferent. He triat tres tracks consecutius, que jo trobo particularment fascinants, d'aquest disc que l'any 1993 va ser considerat el millor de la temporada per les revistes NME i Select. Ah, i ara recordo que, juntament amb aquest, també me'n vaig comprar tres més, Once we were trees dels Beachwood Sparks, Goodmorning spider de Sparklehorse, i Electro-shock blues d'Eels. Una decisió de compra que ara mateix no puc explicar, amb els seus ingredients d'imprudència, candidesa i ingenuïtat cega, però que al final ha resultat tenir recompensa. I és curiós que una misteriosa però potent força interior em fa tenir aquests quatre discos desats junts, i escoltar-los gairebé sempre seguits.

Com dissabte passat, hem de tornar a parlar de Miles Davis. Avui, però, per lamentar la mort el passat dia 19 de Teo Macero, figura llegendària del segell Columbia que sobretot serà recordat per la seva tasca de producció en els primers experiments del trompetista amb la música rock. Concretament, a Teo Macero li devem la feina de selecció dels fragments improvisats i la posterior edició d'aquests talls per convertir-los en els que després serien els dos iconogràfics discos de fusió jazz-rock que Miles Davis publicaria entre 1969 i 1970, In a Silent Way i Bitches Brew, dos àlbums en què el productor considerava igualment important per l'obra acabada tant els enregistraments sonors dels músics com la seva feina d'empalmar cintes. Aquesta és la segona mort recent d'un protagonista important d'aquests dues autèntiques fites artístiques de la música del segle XX ja que, l'onze de setembre passat, també va morir el teclista i co-compositor d'alguns temes Joe Zawinul, igualment important perquè, quan Miles Davis el va conèixer dos anys abans, s'hi va inspirar perquè el seu pianista d'aleshores, Herbie Hancock, canviés el piano acústic pel Fender Rhodes.

I, per acabar, la notícia de dues subhastes amb solera. La primera, a la galeria Sotheby’s de Londres, de la tela que fa 10 anys va servir per il·lustrar un dels discos més clàssics de la història de la música popular contemporània, el Daydream Nation dels Sonic Youth. L’obra en qüestió, una combinació de fotografia i pintura que du per títol Kerze (Espelma), és obra de l’artista alemany Gerhard Richter i va sortir amb un preu de catàleg de 2,5 milions de lliures esterlines. La segona, a ebay, 3 milions de dòlars per la presumpta col·lecció privada de discos més gran de tota la història. Paga la pena llegir tot l’article, és realment sucós. Fins d’aquí set dies més.

Joe Henry, Civilians: You can't fail me now
Cat Power, The Greatest: The greatest, Willie, Island
The Blue Nile, High: High, Soul boy
Elvis Costello and the Attractions, Goodbye Cruel World: Inch by inch, The Comedians
The Boo Radleys, Giant Steps: Best lose the fear, Take the time around, Lazarus
Miles Davis, In a silent way: Shhh/Peaceful
Miles Davis, Bitches Brew: Miles runs the voodoo down, Sanctuary
Sonic Youth, Daydream Nation: Teen age riot, Total trash, Candle

Simple men - Hal Hartley

Doncs una cosa porta a l'altra. Els carrers de París i els sentiments més desbocats a ritme de David Bowie, a mi em porten a un altre racó de la memòria. Del l'individu a la parella, i ara al trio. Aquesta escena que rescato pertany a la pel.lícula 'Simple Men' [1992] del director americà Hal Hartley, un d'aquells idolatrats meus que malauradament no s'ha prodigat gaire per aquestes contrades.

Va ser precisament amb aquesta pel.lícula que el vig descobrir, una tarde al Casablanca després de saltar-me unes quantes classes, i aquesta escena es va quedar gravada a la retina. Perquè ho deia tot sense dir res, perquè trencava radicalment el ritme i perquè retrata amb una coreografia una escena que tots hem viscut algun cop, i sempre des del prisma d'aquest petit geni.
Després d'un 'no soporto aquesta tranquilitat', un altre pla seqüència que retrata amb senzillesa cada un dels personatges i un joc de mirades que resumeix gairebé tot el film i, de fons, Sonic Youth amb 'Kool thing' del disc 'Goo'.

Mauvais Sang, Leo Carax (1986)

Haig de reconèixer que mai no m'havia penjat per YouTube, tot i que això no m'hauria d'estranyar perquè ja sol ser habitual que arribi tard a les novetats. Els dos post de kowalsky, però, m'han estimulat a surfejar-hi per primer cop, sobretot gràcies a C'était un rendevous. Suposo que alguna connexió mental devia activar aquell vídeo, i que hi devia ajudar el fet que fos francés i el llarg pla seqüència, la qüestió és que em va venir a la memòria una pel·lícula que vaig veure en la època quan pràcticament només m'acostava al cinema per anar a les sessions de filmoteca. M'imagino que encara era a la sala del carrer Bonaire, però del que sí que estic segur és que el meu amic dareboy i jo en vam estar parlant durant setmanes. A la pantalla gran, amb el so de la sala bombejant més i més sang al nostre cor, aquell inoblidable travelling va quedar registrat als plecs del nostre cervell i ara torna. Una d'aquelles escenes d'afirmació personal, narcicista però sincera. Un moment subtil, un moment sublim, en el que el xic (Denis Lavant) es replanteja la seva relació amb la noia (Juliette Binoche). La prova que la misèria de vegades és necessària. I Bowie engega al cap d'un minut. La independència i la eufòria en imatges. Potser la meva primera epifania? Un carpe diem conscient?

- Digues un número Anna. A l'atzar. Ràpid, Anna, un número...





Mauvais Sang, Leo Carax (1986)

Set dies #2

Per aquest que us escriu, la notícia musical més important d'aquests últims dies ha estat, sense cap mena de dubte, les cinc nits ininterrompudes dels Wilco al Riviera Theatre de Chicago. Les residències hivernals de la banda en sales de la seva ciutat són força habituals, però el què aquest cop l’ha fet especial ha estat el fet que durant aquestes actuacions el grup ha explorat absolutament tot el seu catàleg oficial. Com que abans que els Wilco pengessin a Internet les demos originals del que després esdevindria el seu llegendari Yankee Hotel Foxtrot Jeff Tweedy ja s'havia declarat partidari de fomentar l'intercanvi gratuït de la seva música en viu (incloent desenes de shows capturats directament de la taula de so), com no podia ser d’una altra manera, al cap de poques hores que acabessin tots cinc concerts ja es podien trobar disponibles a la xarxa.

Evidentment, la meva fal·lera pels Wilco no és la mateixa de quan, ara fa quatre o cinc anys, els vaig conèixer i vaig començar a escoltar-los intensament, però us asseguro que tot plegat ha aconseguit entusiasmar-me de nou i, quan aquests dies tornava a escoltar cada una de les seves composicions, em quedava tan satisfet com quan aleshores escoltava els seus discos per primer cop. La veritat és que en podria parlar hores, dels Wilco. Us deixo set mostres de la seva obra, una per disc. La primera és una petita curiositat ja que es tracta de la única ocasió en tot el seu repertori en què intervé un vocalista diferent a Jeff Tweedy. En aquest cas és John Stirratt, el baixista del grup i segon únic supervivent de la formació original. Com que Being There és un àlbum doble, n'he triat dues mostres, i una d'elles, The lonely 1 (igual que The late greats, però aquesta del seu penúltim disc) és de les que jo més m'estimo perquè abraça una visió melangiosa i romàntica del món de la música que costa molt de trobar, la del punt de vista del fan. Finalment, Ashes of american flags l'he seleccionat perquè durant un temps l'escoltava amb deliri religiós gairebé cada dia. En aquell mateix temps, a l'enyorat programa de Catalunya Cultura Fum d'estampa, Jordi Llavina també era amic de punxar-la sovint. Potser ell no en coneixia la línia que maleeix "I wonder why we listen to poets when nobody gives a fuck" ni que el tema acaba "I would like to salute/the ashes of American flags/And all the fallen leaves/filling up shopping bags". O potser sí. La qüestió és que, passats els anys, ell acaba de publicar un excel·lent recull de relats precisament titulat Ningú ha escombrat les fulles, un llibre que jo recomano a tothom fervorosament. Wilco, Jordi Llavina i també Robert Frost, tres que recullen fulles.

També durant aquesta setmana s'ha sabut que No Depression, la revista bimensual dedicada a l'alt-country, que justament va ajudar tant en la projecció de les carreres de Ryan Adams, Drive-By Truckers, Gillian Welch o els mateixos Wilco, deixa d'existir en la seva edició impresa. Han estat 75 números des del mes de setembre de l'any 1995. I ja que parlem de música country, des d’aquí celebrem que el 12 de febrer s'anunciés que Emmylou Harris entrarà a formar part de la Country Music Hall of Fame. No conec prou la seva carrera com a solista en solitari però, en canvi, us recomanaré tres col·laboracions seves, totes tres superbes, al costat de Bob Dylan, Gram Parsons i els Bright Eyes. Poca broma. Amb música així, jo em rendeixo. Fora de sèrie.

I acabo amb una última notícia d'aquests dies. El pianista Herbie Hancock ha rebut el Grammy al millor disc de l'any per l’àlbum River: The Joni Letters, dedicat al repertori de Joni Mitchell. És el primer cop des de l'any 1964 que el Grammy més important el rep un disc de jazz, quan el van rebre Stan Getz i Joao Gilberto. Bé, de fet, són els dos únics que l'han aconseguit. A l'hora de recollir el premi, Herbie Hancock va voler retre tribut a alguns predecessors seus, especialment el seu mentor Miles Davis. El trompetista el va reclutar pel seu quintet l'any 1964, i ell s'hi va quedar fins el 1968 formant part d'un dels millors combos de jazz de tots els temps. No m'ha costat gaire triar dos temes en què apareguessin plegats, concretament dues balades del que, en la meva opinió, és el millor disc en directe de la història d'aquest gènere, el concert al Philarmonic Hall de Nova York del 12 de febrer de 1964. Un disc amb la seva pròpia llegenda que feia temps que no escoltava, però que cada cop em deixa estupefacte.

Com sempre, més la setmana vinent.

Wilco, AM: It's not that simple
Wilco, Being There: Sunken treasure & The lonely 1
Wilco, Summerteeth: Shot in the arm
Wilco, Yankee Hotel Foxtrot: Ashes of american flags
Wilco, A Ghost is Born: The late greats
Wilco, Sky Blue Sky: Either way
Bob Dylan, Desire: One more cup of coffee & Oh, sister
Gram Parsons, G.P.: A song for you & The new soft shoe
Bright Eyes, I'm Wide Awake, It's Morning: We are nowhere and it's now
Miles Davis, The Complete Concert 1964: My Funny Valentine & Stella by Starlight

C'était Un Rendezvous

(si us plau, visualitzeu a pantalla complerta)

Si fa pocs dies parlava de 'Vanishing point' allunyant-la de l'arquetip dels cotxes i la velocitat, avui us invito a fer tot el contrari. Si mai t'has plantejat com seria creuar París a primera hora del dia sense deixar anar el peu de l'accelerador, aleshores deixat endur per 'C'était Un Rendezvous'. Curiós curtmetratge de l'any 1976 rodat per Claude Lelouch que invita a pensar entre els límits del creatiu i la temeritat més vergonyosa, de la qual n'hem tingut uns bons exemples darrerament als diaris
Entre pitades, semàfors en roig i vianants sorpresos, sense artificis ni trucatges, un pla seqüència destinat a fer història que es va acabar convertint en un mite underground per mèrits propis. El rodatge es va fer sense permisos oficials i el director no va tenir pocs problemes després de l'estrena. Si busqueu per internet en trobareu mil i un rumors i curiositats. Políticament incorrecte al 100% a la vella escola.
Curiosament va servir l'any 2006 com a base del videoclip de la cançó 'Open your eyes' del grup escocés Snow Patrol.

El recorregut és:
Bd Périphérique au Porte Dauphine - Avenue Foch - Pl Charles-de-Gaulle - Av des Champs-Elysées - Place de la Concorde - Quai des Tuileries - Arc de Triomphe du Carrousel - R de Rohan - Avenue de l’Opera - Pl de l’Opéra - Fromental Halévy - R de la Chausée d’Antin - Pl d’Estienne d’Orves - R Blanche - R Pigalle - Pl Pigalle - Bd de Clichy - R Caulaincourt - Av Junot - Pl Marcel Aymé - R Norvins - Place du Tertre - R Ste-Eleuthère - R Azais - Pl du Parvis du Sacré Coeur.

10.420 m. en 7 min. 57 seg. abocats a un final, si més no, curiós. Semblant a un viatge organitzat però molt més emocionant.
Si us plau, no ho proveu a les vostres ciutats.

Nota mental 1: Això em fa pensar que algun dia he de parlar de 'Night on Earth' de Jim Jarmusch. especialment del capítul de Roberto Benigni.
Nota mental 2: Recordes Driver i Driver 2 per la PSX? Si? doncs no ho oblidis.

mahna mahna!

Font: DailyMotion

Avui, navegant, he trobat aquest joia musical, una de les cançons més famoses de la historia de la televisió. Originalment va ser composada per l'italià Piero Umiliani als anys 60 per al documental suec Svezia, Inferno e Paradiso, però van ser The Muppets (o "Los Teleñecos") els que la van fer mundialment famosa al Ed Sullivan Show, el 30 de novembre de 1969. Una peça brillant, divertida i amb molta nostalgia.
No se per què, a mi també em fa recordar la 'Mirinda' (que, per cert, encara existeix)

Informació extreta del blog Ánarkast.

Menys és més

Hi ha pocs directors que puguin lluir una trajectoria fílmica tant impecable com Martin Scorsese. Se li podran retreure algunes devallades creatives en pro d’una comercialitat més evident, o podrás estar més o menys d’acord en la temática d’alguna de les seves obres. Però és evident que fins i tot la majoria de les seves peces “menors” tenen molt a dir, o van tenir molt a dir en el seu moment.

Es precisament en una d’aquestes obres “menors” en que em volia fixar avui, més concretament en “Jo, que noche” (‘After hours’) [1985] i procuro escriure la paraula “menor” entre cometes perqué sempre m’ha fet molta grácia quan la crítica, professional o no, l’ha utilitzada.
Per què, què vol dir “menor”? Recordo una ocasió, una discussió sobre ves a saber què amb una companya, en que vaig deixar anar (parafrassejant algú altre) “No totes les pel.lícules han d'aspirar a ser Ciudadano Kane”. És una frase que he utilitzat sovint i que continuaré fent-ne ús perqué de ben segur me la crec. La qüestió és que ella, immediatament, sense dubtar ni un segon (o si més no a mi em va semblar que ho creia fermament) va contestar: “Tant de bo totes aspiressin a ser-ho”. No vaig poder fer res més que sentir una estranyesa descomunal en aquella afirmació i una mica de llàstima pel que acabava d'assegurar.
Mai he sentit una afinitat especial per la paraula ‘art’ i menys encara per la paraula ‘artista’ però en canvi si l’he sentida per altres com ‘creador’ o ‘tècnica’. I això és el que em sembla que és Martin Scorsese, un gran creador amb una gran tècnica.
Aquesta és una d’aquelles pel.lícules que la crítica no dubtaria a qualificar de comèdia sofisticada (uf! quina rabia) que planteja un vitge cíclic i desbocat a través dels ulls de Griffin Dunne durant una nit boja on les circumstàncies serán més fortes que la seva pròpia voluntat. Reflexió interessant sobre el mon dels yuppies, tant en voga als vuitanta, els artistes del Soho, de la Nova York més moderna i glomourosa del moment i de les buides i avorrides vides d'un grapat de ciutadans. Tema que no deixa de ser interessant avui en dia, sobretot en una ciutat com aquesta, Barcelona. Ciutat de moda i paradís actual del cosmopolitanisme més desfassat.
No puc deixar de pensar que segurament aquesta ciutat no podrà aspirar a ser mai la Nova York a la que tant li agrada jugar a ser (per molts esforços que hi posin les institucions) fins que algun director en faci l’equivalent fílmic d’After Hours, i no em refereixo precisament al que s’ha fet amb el sr. Woody Allen, a força de talonari i d’interesos turístics, sinó a coses com ‘En la ciudad’ de Cesc Gay, a priori molt més interessants i creatives.

d.j. salinger - the Watts Breakaway - rare funk & northern soul Vol. 2

the Watts Breakaway - rare funk & northern soul Vol. 2
Incluye dialogos de:
- 'High Fidelity' ('Alta Fidelidad') de Stephen Frears



Ed2k-link de descarga
Recuerda, si quieres grabar la sesión en Cd configura todas las pausas entre canciones a 0 segundos ya que estan enlazadas entre ellas.

Set dies

Per començar, els Death Cab for Cutie, una banda que rarament escolto perquè els trobo més aviat ensopidets, però dels que voldria rescatar aquest tema del seu àlbum del 2003. The sound of settling és d’aquella mena de peces amb una força impulsiva instantània i que, literalment, et fan aixecar el cul de la cadira. En dos minuts escassos em van transportar als temps en què escoltava La Granja, un dels millors grups hispans dels 80, que es mullaven el cul a gust en les guitarres jangle i les harmonies vocals dels gloriosos The Byrds. Això em va animar a remenar la meva col·lecció a la recerca de més pop exultant. En vaig rescatar Tomorrow the green grass, dels meravellosos The Jayhawks, un disc que mica en mica s’ha anat fent cada cop més imprescindible en la meva discoteca. Al seu costat, el disc de Mathew Sweet aquest cop em va semblar gairebé irrellevant, però en vaig recuperar el track amb què sempre el començo. Si volia temes de joia i celebració semblava una elecció lògica.

Aquests últims dies també he volgut celebrar que Liverpool hagi estat nomenada Ciutat europea de la cultura per l’any 2008. Ahir, al Revolver petit del carrer Tallers vaig tenir a les mans el Crocodiles, disc de debut dels Echo & the Bunnymen, una de les poquissimes bandes de la ciutat del Mersey que figuren al meu cànon. No el vaig acabar comprant, però durant aquesta darrera setmana ja els havia estat escoltant, concretament el seu segon àlbum.

Curiosament, algunes notícies dels diaris d’aquest últims dies també m’han conduït a una altra banda de Liverpool, la més idiosincràtica de totes, The Beatles. Les dues primeres seleccions semblaven lògiques, dues composicions de Lennon & Macca plenes de referències personals a llocs concrets de la seva vila. Per cronologia, Strawberry Fields forever i Penny Lane són dues peces que haurien d’haver format part del Sgt.Peppers, però la seva companyia es va afanyar a treure-les com a singles uns mesos abans per tapar els rumors de separació que començaven a circular sobre la banda. No, el repertori dels Fab Four no es va acabar aquí aquesta setmana, perquè a les pàgines de les necrològiques m'havia assabentat de la mort del Maharishi el 5 de febrer. L’elecció lògica era Sexy Sadie, una composició de Lennon en que és sabut que intentava carregar-se’l: “Sexy Sadie what have you done/You made a fool of everyone”, i això només és el començament. Ara substituïu “Sexy Sadie” per “Maharishi” (que era el títol previst originalment) i ho entendreu tot. Però encara que la festa va acabar com el rosari de l’aurora, no podem pas obviar ni la seva influència com a guia espiritual ni la importància dels dos mesos que van passar amb ell a la Índia, on tots quatre van escriure la majoria de temes de l’àlbum blanc. I com que el més convençut va ser George Harrison, el més correcte em va semblar triar les dues composicions seves que s'hi inclouen, Savoy truffle i While my guitar gently weeps.

Per acabar, sabíeu que el que queda dels Grateful Dead es van reunir per donar suport a Barack Obama en les primàries a Califòrnia? Jo vaig aprofitar-ho per tornar a escoltar l’únic disc que en tinc, i del que voldria destacar el tema que l’enceta.

La propera setmana mes

Death Cab for Cutie, Translanticism: The sound of settling
The Jayhawks, Tomorrow the Green Grass: Red’s Song, See him on the street, Ten little kids & Blue
Mathew Sweet, Girlfriend: Looking at the sun
Echo & the Bunnymen, Heaven up here: Over the wall & No dark things
The Beatles, 1967-1970: Strawberry Fields forever & Penny Lane
The Beatles, (White Album): Sexy Sadie, Savoy Truffle & While my guitar gently weeps
Grateful Dead, American Beauty: Box of rain

EL DIA QUE CAMBIÉ A MI PADRE POR 2 PECES DE COLORES

"Els noms de Neil Gaiman i Dave McKean sonaran habituals als aficionats al “comic-book” nord-americà a través de la col·lecció de THE SANDMAN, una revisió moderna del còmic clàssic de superherois del mateix nom. Amb un prisma completament diferent, molt més intel·lectualitzat i filosòfic, Neil Gaiman crea una mitologia pròpia a través de la família dels Eterns (Mort, Somni, Desig, Destí, Deliri, Destrucció i Desesperança), convertint la sèrie en tot un clàssic del còmic de fantasia adult, comparada sovint amb l’obra de Terry Pratchett, creador de la saga de llibres Mundodisco, amb qui ha coescrit l’obra BUENOS PRESAGIOS.

Aquests dos personatges s’han trobat en nombrosos projectes, Neil Gaiman com a guionista i Dave McKean com a il·lustrador. La seva darrera publicació és aquest conte anomenat EL DÍA QUE CAMBIÉ A MI PADRE POR 2 PECES DE COLORES. És, com sembla, un conte infantil de la factoria Neil Gaiman, dins tota la tradició del conte clàssic amb moralina, macabra segons com. Les il·lustracions, com és habitual en Dave McKean, són una perfecta mescla de diferents tècniques artístiques com la fotografia, el collage, la pintura i la mateixa il·lustració. En aquest cas es distancia d’allò que més l’ha caracteritzat, la foscor i la tragèdia, com es pot veure en el llibre DUSTCOVERS: LAS PORTADAS DE THE SANDMAN, també publicat per Norma Editorial, on presenta la seva cara més gòtica.

Són llibres que no només es miren i llegeixen, es contemplen. Petites meravelles. Si en seguiu el camí, potser us portaran a una altra obra, LOS CAZADORES DE SUEÑOS, del mateix guionista, però aquest cop il·lustrat per l’artista japonès Yashitaka Amano. Es tracta d’una adaptació d’un conte tradicional japonès amb forts paral·lelismes amb THE SANDMAN.

Són obres que fan pensar que el còmic tradicional pot anar per camins més madurs, juntament amb les d’altres autors com Frank Miller o Alan Moore, tots ells també publicats per Norma. Cal agrair l’esforç d’aquesta editorial per tenir cura de l’edició de totes les obres que publica.

EL DIA QUE CAMBIÉ A MI PADRE POR 2 PECES DE COLORES, guió de Neil Gaiman, il·lustracions de Dave McKean. Norma Editorial, 2002"

Recomanació apareguda a la revista 'el tacte que té' núm. 12 escrita per un servidor.

d.j. salinger - Don't shout me out - Rare Funk & Northern Soul Vol. 1

Don't shout me out - Rare Funk & Northern Soul Vol. 1
Incluye dialogos de:
- 'Do the right thing' ('Haz lo que debas') de Spike Lee
- 'Cat on hot tin roof' ('la gata sobre el tejado de zinc') de R. Brooks
- 'Fight Club' ('el Club de la lucha') de David Fincher



Ed2k-link de descarga
Recuerda, si quieres grabar la sesión en Cd configura todas las pausas entre canciones a 0 segundos ya que estan enlazadas entre ellas.

Gene Clark - No Other

Gene Clark - No Other [1974]

"Gene Clark, grande entre los grandes, y su obra cumbre. “No other” es una obra maestra extraña y única publicada en 1974 en el sello Asylum. Un disco monumental y totalmente excesivo, con 15 músicos de sesión de máximo nivel en el estudio y 8 cantantes para los coros. A años luz de la austeridad de su antecesor, el también magnífico “White Light”.

Gene Clark trabajó en este disco codo con codo con el productor Thomas Jefferson Kaye, que secundó a la perfección las ambiciosas y personales visiones que Gene Clark pretendía plasmar en este disco. Con tanta intención, el disco terminó yéndoseles un poco de las manos... Tardaron 6 meses en grabarlo y se dice que el presupuesto se fue más allá de 100.000 dólares... Una cifra altísima para mediados de los 70 y más aún para un artista complicado como Gene Clark, que desde luego merecía ese desembolso y mucho más, pero que lo cierto es que por el motivo que fuera, sus discos no se vendían bien.

El disco en principio iba a tener 13 canciones, pero como Asylum no les dejó hacer un disco doble, tuvieron que dejar la cosa en 8 temas y dejar el resto sin terminar. También cuentan que el cabreo de David Geffen, jefazo de Asylum, fue descomunal cuando vio que después de tanto tiempo y dinero el disco sólo tenía 8 canciones.

Gene Clark siempre se sintió muy orgulloso de este disco y por tanto bastante decepcionado de que no tuviera ningún éxito. Decepcionado y desconcertado y abatido. De hecho, nunca se recuperó realmente de este fracaso comercial.

Y es que Gene Clark puso toda la carne en el asador. “No other” es un disco cargado de emotividad, de espiritualidad y profundidad. Un disco de alguna manera “catártico”. Musicalmente complejo y experimental, el disco reunía reflejos de country, gospel, rock “cósmico” y psicodélico y hasta funk y jazz, con un resultado único y espectacular. Algo totalmente nuevo bajo el sol. Es posible que esta fuera una de las razones de su fracaso comercial... Gene Clark aquí se adelantó a su tiempo creando una obra maestra para la que la gente no estaba aún preparada. Él siempre se tomó este disco un poco también como su “extravaganza” a lo Brian Wilson . De este disco se dijo también que era el “Sargeant Peppers” de Gene Clark, pero lo cierto es que es mucho más... Es toda una confesión artística cargada de de emoción y de sinceridad... Ahí estaba Gene Clark con todo ese sentimiento y esa pasión latente adueñándose de cada canción a pesar de ese extraordinario “muro” de sonido en la producción, que aún así, no lograba enterrar ni restar ni un ápice de emoción a su voz y a las composiciones. La expresiva voz de Gene Clark... Una voz triste, desnuda en cada canción, a pesar de todo ese sofisticado ropaje sonoro e instrumental. Un disco único y conmovedor."

Texto extraido de la web del programa "Islas de Robinson". link

Gracies Oriol per la recomanació.

+info:
http://newtontown.blogspot.com/2009/08/discos-ocultos-no-other.html
http://newtontown.blogspot.com/2008/12/la-msica-de-latzar-gene-clark.html
http://newtontown.blogspot.com/2008/03/set-dies-de-msica-8.html

Dónde vas, hermano?

Sin duda habrás oído hablar alguna vez de dodge mustangs del 70, de road movies y de persecuciones por carreteras polvorientas como parte de la iconografía juvenil de los 70, y seguramente también te habrás preguntado que diablos son esas pelis de las que hablan especialista Mick, Zöe y sus amiguitas en la última película de Quentin Tarantino, ‘Death Proof’. Bien, pues esta película, ‘Vanishing point’ (‘Punto límite, zero’, 1971) es una de ellas y también es uno de esos iconos contraculturales a los que hacía referencia. El problema al hablar de iconos es que normalmente su significado se ve reducido a una mera caricatura, algo así como contemplar un bello retrato de Marilyn Monroe sin ser consciente de toda la tragedia que pudo haber detrás.

Sin duda ‘Vanishing point’ puede leerse como un canto a la libertad pero sobretodo es un retrato de la América post Vietnam de los 70 en este caso ambientada en pleno desierto. De Nevada a California, el protagonista Kowalski recorre su particular odisea ,sin saber muy bien que motivaciones lo empujan a hacerlo, acompañado por la voz de Supersoul, el discjokey de la emisora KOW como guía espiritual de su particular viaje iniciatico.
Toda la película se plantea como un gran flashback salpicada por pequeños pasajes de la vida del protagonista (algunos de ellos de dudoso gusto, todo cabe decirlo) donde se nos abren pequeñas puertas a su particular tragedia de la cual el mismo no sabrá como salir y de la que seguramente será su propio detonador hasta el impactante final, que sin duda ayudo en su medida a la mitificación de la cinta.
Si bien no se trata de ninguna obra maestra, si que después de verla tras 15 años ha conseguido emocionarme de nuevo y me parece muy injusto que siempre caiga en el saco de las películas de coches y persecuciones. Los personajes que se irá encontrando Kowalski ofrecen un bello retrato de la nueva América enfrentada a la desconfianza de las viejas tradiciones donde todo tiene cabida. De los fanatismos al racismo, de la fuerza de los medios a la manipulación, de las fuerzas del orden a la fuerza de las acciones individuales de cada uno de nosotros,...

Como diría Supersoul de la KOW : ‘Dónde vas hermano?’

Frase para el recuerdo #1

"¿Realmente son necesarias cuatro manos para adaptar un libro?
-Ethan: Pues claro, porque mientras uno teclea en el ordenador el otro debe sostener el libro abierto. De otro modo, Joel tendría que teclear el guión con una sola mano.
-Joel: Claro, las novelas de bolsillo no siguen abiertas si no las sostienes."

Extraida de la entrevista a Joel & Ethan Coen en 'el Periódico' dia 8 de Febrero 2008

d.j. salinger - Jungle Fever - Jazzy, Groovy & Soulful

Jungle Fever - Jazzy, Groovy & Soulful
Incluye dialogos de:
- 'Angel Heart' ('El corazón del ángel') de Alan Parker
- '25th hour' ('la última noche') de Spike Lee



Ed2k-link de descarga
Recuerda, si quieres grabar la sesión en Cd configura todas las pausas entre canciones a 0 segundos ya que estan enlazadas entre ellas.

L'atelier 13

Me encanta poder hacer esta recomendación. Siempre he tenido una predisposición natural a amar las causas perdidas y todo aquello que haga referencia a los años 50/60 americanos, con esa fabulosa estética de neón que lo recorría todo y los maravillosos excesos estéticos que conllevaba. Supongo que la última aventura de los atrevidos señores de l'atelier 13 reúne todas las características para que se vuelvan de la noche a la mañana en mis ídolos incondicionales.

Esta distribuidora se atreve a poner a nuestro alcance el mejor cine de ciencia ficción de la época dorada de este tipo de industria. Para ello ha sacado dos maravillosos recopilatorios bajo el lema “lo mejor y lo peor de la ciencia-ficción de los años 50”, a un precio más que asequible, para que puedas disfrutar sin salir de casa, con la mejor compañía y sujetando tu combinado preferido, de las sesiones definitivas.

El primer volumen incluye ‘la invasión de los ladrones de cuerpos’, toda una obra de culto dirigida por Don Siegel basada en el relato de Jack Finney, y que ha tenido repetidos remakes incluyendo ‘Secuestradores de cuerpos’ de Abel Ferrara, ‘La invasión de los ultracuerpos’ de Philip Kaufman y más recientemente ‘Invasión’ de Oliver Hirschbiegel con Nicole Kidman y Daniel Craig. Acompañando esta joya nos encontramos con ‘The man from planet X’, ‘Tarántula!’ y ‘Plan 9 from outer space’, quizá la película casposa más famosa de Ed Wood, mundialmente famoso gracias a Tim Burton.

El segundo volumen incluye, a su vez, los clásico ‘Godzilla, king of monsters’, ‘It came from outer space’, ‘Donovan’s Brain’ y ‘Los invasores de marte’. Cabe destacar que la primera de ellas resulta ser el montaje ‘a la americana’ de Terry Morse sobre el original ‘Gojira, Japón bajo el terror del monstruo’ de Takeo Murata, donde se añadieron escenas con el actor Raymond Burr (el famoso Perry Mason de la televisión) y eliminaron otras tantas para disfrazar los dramáticos episodios de Hiroshima y Nagasaki que aparecían en el original, de cara al público norteamericano.

Sin duda la forma perfecta de pasar los sábados por la tarde recordando como era disfrutar ‘Twilight zone’, ‘Ultimátum a la tierra’ o ‘Planeta prohibido’ cuando todavía se nos podía engañar con facilidad... o nos dejábamos.
Cabe destacar que los dos packs incluyen un libreto con todo la información necesaria, las películas vienen acompañadas con sus carátulas originales sin retoques modernos absurdos, toda una gozada del diseño gráfico y cada una de los DVD incluyen extras de lo más suculentos. Así, también podrás recrearte con la entrañable adaptación de ‘La guerra de los mundos’ de H.G. Wells por Orson Welles en ‘The night America Trembled’ (1957) con los jovencísimos James Coburn y Warren Beatty como actores, o el mediometraje ‘Supersonic Saucer’ del año 1956 que presenta preocupantes similitudes con ‘E.T.’ de Steven Spielberg.
En definitiva, toda una obra de arqueología fílmica que no merecería pasar desapercibida no solo para los amantes de la ciencia-ficción, clásica o no, también puede ser catada por cualquiera que eche de menos esas sensaciones inocentes e ingenuas que nos hacían disfrutar de niños. Y si no has tenido suficiente, l'atelier 13 no ha sucumbido todavía, valientemente se atreven a lanzar al mercado continuas aportaciones a la causa. Entre ellas, últimamente han editado:

- IT CAME FROM BENEATH THE SEA (EEUU, 1955) de Robert Gordon
- THE BRAIN THAT WOULDN’T DIE (EE UU, 1962) de Joseph Breen
- THE MONOLITH MONSTERS (EE UU, 1957) de Josh Sherwood
- THE WEREWOLF (EE UU, 1956) de FRED F. SEARS

No lo dudes, echale un vistazo a su web y déjate seducir.

diálogo imposible para película improbable #1

Nos encontramos en la pista principal de una discoteca de moda grande. El suelo esta lleno de vasos de plástico rotos y un liquido viscoso negro cubre toda la superficie. Más o menos en el centro de la sala la silueta pintada en blanco alrededor de un cuerpo destaca por encima del resto. K. Está de cuclillas al lado.

K:
-Y como has dicho que se llamaba el grupo?

J:
- Vamos tío, no pienso volver a repetírtelo, joder. Como puede ser que no los conozcas?

K:
- Quizá si me lo vuelves a repetir me suenen de algo...

J:
No tío... este no es de ese tipo de grupos...

K:
- Que tipo de grupos?

J:
Ya sabes, de ESE tipo de grupos! Joder, vendieron 2 millones de su primer disco, joder, sabes que es eso? 2 millones de discos! Seguro que no has visto 2 millones juntos de nada en toda tu vida...

K:
- Y para que coño voy a querer yo ver 2 millones de algo juntos?

J:
- Pero tu estas tonto o que te pasa? 2 millones de billetes de 100, a que no te importaría ver eso?

K:
- Mientras no me caigan todos juntos encima de golpe....

J:
- Dos millones de tías en bolas con las piernas abiertas, 2 millones de coños así, uno al lado del otro y en filas una encima de la otra.

K:
- Y que harías tu con dos millones de coños? Matarte a pajas, eso seguro. O lo grabarías en vídeo y lo colgarías en youTube. Yo con uno tengo suficiente.

J se lo mira como pensando, ‘como puedo trabajar cada día con este imbécil?’.

J:
- Pero si ni siquiera tienes eso, tío. Eres un pobre solterón de 40 años, tío, ... asúmelo, estas acabado.

K:
- sí, tan acabado como tus gustos musicales.

J:
- Un pobre soltero de 40 años que se dedica a tocar la trompeta solo en casa cuando está deprimido... osease, cada día.

K:
- Eh! A Carmen ni nombrarla!

J:
- Carmen? Le has puesto nombre a tu trompeta, jajaja. Tío, - le dice a M.-, sabes que este tío ha puesto nombre a su trompeta? Carmen ni mas ni menos.

M:
-jajaja

J:
- Y quien era esa? Una vieja puta?

K. se levanta de golpe, lo agarra por el cuello y lo amenaza con su puño.

J:
- eh! Vale vale tío... lo sieeento.

J se aleja de K. y va a hablar con M. Se le oye decir de fondo:

J:
- Este tío cada dia esta más loco

K:
- Eh! Tranqui tío!

K. se queda al lado del cuerpo inmóvil pensando en sus cosas, J. Habla con M. En el fondo sin poder oír su conversación. De vez en cuando J. señala a K.

...

K:
Conoces tu a Maxine Brown?

J:
- Maxine que?

K:
- Maxine Brown, la reina del soul, a que no?

J:
- Joder a Maxine Town no la cono...

K:
- Maxine brown

J:
- Éso, maxine town, no la conoce ni dios.

M: (al lado)
-Yo tampoco la conozco.

K:
- Mira otro imbécil. Imbéciles. 2 millones de imbéciles viven en esta ciudad chaval, eso si que lo he visto y los veo cada dia.

J:
-Eh, esa ha estado bien, lo reconozco, eres bueno tio. Pero a Maxine town sigue sin conocerla ni Dios..

Los Canarios

Por favor, hazte un favor y pulsa play en el reproductor.



Lo que estás escuchando, si has seguido correctamente las instrucciones, es la última maravilla musical que me tiene enamorado, Los Canarios. Escuché por primera vez este grupo en el tremendo recopilatorio ‘Northern soul dance party’ con la canción ‘Get on your knees’, todo un hito en los exigentes reductos de este estilo de música, hace ya un par de años, pero no fue hasta hace poco que pude adentrarme más ampliamente en su discografía. Tan fascinado he quedado por la calidad de este grupo que no he podido mas que escribir una recomendación ipso facto.
Lo primero que sorprende de su sonido es la calidad y variedad de influencias y el hecho que prácticamente todos sus grandes éxitos sean en inglés. La banda proveniente de las Canarias, como no, siempre tuvo vocación internacional. De hecho su primer disco ‘Flying high with the canaries’ ya lo grabaron en EEUU aunque por lo que parece su distribución fue limitada y se volvieron a casa donde empezaron a afianzar su sonido Soul.
El cantante Teddy Bautista sorprende por su poderosa voz y funciona como perfecta guinda de un grupo de gran calidad, no solo a nivel nacional, sin dudad a nivel internacional y a años luz de lo que se hacía en este país por aquellas fechas. Ya quisieran muchos una colección de singles tan perfecta. La mayor curiosidad es que actualmente el cantante se ha convertido en presidente de la SGAE, quien se ganó no pocos enemigos con el canon digital sobre los soportes de grabación.
Sus primeros éxitos les llegan con ‘Get on your knees’ y la canción ‘Peppermint Frappé’ incluida en la banda sonora de la película de Carlos Saura con el mismo nombre. Sus influencias son claramente soul y rock pero al final de su carrera darían un giro de 180 grados para desarrollar un disco de rock progresivo llamado ‘Ciclos’ solo con Teddy como miembro original de la banda.

Por favor, pon el volumen a tope, levantate de la silla y escucha otra vez 'free yourself'. Música para ser un poco mas feliz.

Discografia:
LP
- 1970: Flying High With The Canaries
- 1968: Lo mejor del clan! (LP) compartido con Pop-Tops
- 1970: Libérate! (LP)
- 1972: Canarios Vivos (LP)
- 1974: Ciclos (LP/CD)

Singles
- 1967 Peppermint Frappe / Keep on the Right Side
- 1967: Get on Your Knees / Trying So Hard
- 1967: Three-Two-One-Ah / Pain
- 1968 Child / Requiem for a Soul
- 1970: Free Yourself / I wonder what freedom means
- 1971: Extra-extra
- 1971: Reacción

Watchmen

Aquesta notícia em fa una por horrorosa publicarla, però sembla que el projecte definitivament s’ha prés seriosament, així que m’arriscaré. Es tracta sobre el rodatge de la película del famós, reconegut i extraordinari còmic ‘Watchmen’ d’Alan Moore i Dave Gibbons, i dic que em fa una por horrorosa perqué aquest projecte ja s’ha anunciat en nombroses ocasions els darrers deu anys desde que Terry Gilliam l’anunciés per primera vegada ara ja fa una eternitat. Del nou projecte se n’encarrega Zack Snyder, reconegut pel seu darrer film ‘300’ també basat en el còmic del mateix nom del genial autor Frank Miller, qui després d’haver rodat ‘Sin City’ amb Robert Rodriguez sembla haver-li agafat el gust a això del cinema.

Us deixo un link al blog oficial de la película, jutgeu vosaltres mateixos.

Watchmen the movie

Recomanació apareguda a la revista ‘el tacte que té’ núm. 13 escrita per un servidor:

‘A finals dels vuitanta, davant la necessitat de les editorials americanes com Marvel i còmics DC d’actualitzar els seus personatges, encara encallats a estàndards obsolets, i adequar el sector a un públic més crescut i exigent, apareixen obres com Watchmen, on es discuteix i es posa entredit el mite del superheroi. Es mostra l’heroi desarrelat, boig i decadent en un món on la seva existència ha caducat. Il·legalitzats per una acta presidencial, els pocs que queden en actiu actuen en la clandestinitat o dins les files de les pròpies institucions governamentals americanes, personalitzades en el personatge feixista de ‘el Comediante’, de qui se n’investiga el seu assassinat. Sota la premisa de ‘Qui vigila els vigilants?’, amb una ambiciosa línia argumental, es recrea una obra de gènere negre amb totes les de la llei, amb protagonista de dubtosa filosofia pseudofeixista i esquizofrènic que actua sota el nom de ‘Rorschach’ desentrellant les velles relacions i draps bruts d’antics herois i malvats ja jubilats, dèbils i malalts, cansats i turmentats, alhora que s’endinsa en qüestions sobre la condició humana, habituals en aquest estil de còmics.
Ens trobem davant un bon còmic, amb una finalitat clara que és entretenir, però que pertany a un gènere sovint condemnat a l’ostracisme sense raó. Si no t’importen les etiquetes potser descobriràs un nou gènere de la mà d’un dels seus millors guionistes.
Alan Moore és un escriptor exhaustiu, involucrat en la magnitud de les seves obres, que sovint amplia amb annexos explicatius. Aquesta exhaustivitat es pot comprovar sobretot en una de les seves darreres obres publicades, ‘From Hell’, recreació del mite de Jack l’esbudellador, on el realisme dels fets pren protagonisme amb precisió de cirurgià, intentant serne la reconstrucció més plausible.
Watchmen va ser publicat amb anterioritat per la desapareguda editorial Zinco i Norma ha reeditat en un luxós volum els dotze números de la sèrie original, amb una nova introducció de l’autor i reproduccions de les portades. L’obra l’il·lustra el dibuixant Dave Gibbons, amb un estil poc innovador però de qualitat, especialment en l’arquitectura i ambientació dels fons, i adapta el seu estil amb facilitat a les diferents línies argumentals que s’entrecreuen al llarg de les 400 pàgines de l’obra.
La publicació de Watchmen va ser tota una revolució en el món del còmic nord-americà i encara significa un punt a part en els conceptes narratius habituals del món del “comic-book”. Juntament, potser, amb les obres Año uno i Dark Knight de Frank Miller, revisions del mite de Batman en un univers del qual posteriorment Tim Burton beuria per a la seva pròpia visió cinematogràfica, i Born again del mateix autor, ens trobem davant els germans grans dels còmics de superherois, gràcies a la seva qualitat literària.

‘Watchmen’, guió: Alan Moore, dibuix: Dave Gibbons.
Norma editorial, 2000.’

Point-and-click

Hubo un tiempo en que los videojuegos podían jugarse con una sola mano, un tiempo en que jugar al ordenador significaba ser un crío inmaduro aunque sus estuches ocuparan más espacio en la estantería que cualquier tomo de una enciclopedia. Tiempo en que todavía funcionaban esos discos enormes de 5 y ¼ y ahora no ocuparían más que un mero archivo zip de 2 megas para descargar rápidamente con tu ADSL de alta velocidad. Esos tiempos, por suerte o por desgracia, ya han pasado, ya no son más que un mero recuerdo de infancia.

La industria del videojuego ha cambiado en desmesura. Se ha convertido en una de las fuentes principales de ingresos para los países desarrollados. Genera más beneficios que la propia industria cinematográfica y ésta, recurre a ellos con más desgracia que suerte, como fuente de inspiración y, como no, beneficios. Elaborar un videojuego a estas alturas significa años de desarrollo con centenares de profesionales y artistas a su servicio, millones invertidos en marketing y estands en ferias profesionales a lo largo del planeta. Disfrutar de un videojuego ahora significa recurrir a menudo a manuales de 200 páginas, simuladores de vuelo que requieren para mucho el uso de tres monitores, mandos especiales de 25 botones y teclados con decenas de opciones para cada una de las teclas, RPG (Rol Playing Game o juego de rol) con centenares de horas de vida, conocimientos en hechizos e ingredientes de botánica, MMORPG (o juegos de rol multijugadores masivos online) complejos como base de una comunidad online altamente implicada, ... .

Pero no siempre fue así. Hubo un tiempo en que los videojuegos podían jugarse con una sola mano, con un solo ratón, a eso se le llamaba point-and-click, es decir, apunta y clica. Hoy en día las aventuras gráficas han desaparecido prácticamente de la industria, salvo honrosas excepciones, pero en los 80 eran una gozada para los aficionados y algunas compañías todavía son recordadas por las obras de arte que llegaron a facturar, especialmente Sierra y Lucasarts. Yo recuerdo con especial cariño la segunda.
Lucasarts fue fundada en 1982 como una desarrolladora de juegos de Lucasfilm, si, la productora de películas del señor George Lucas, el loco creador de Star Wars.

Los juegos de esta compañía, de aparente sencillez, escondían un genial sentido del humor, rocambolescos personajes, una inusual creatividad en los acertijos y ocasionalmente, una endiablada dificultad para resolverlos y nos introdujeron a algunos de los mejores creativos en este mundillo como Ron Gilbert, Tim Schafer o Steve Purcell. Con el tiempo todo se fue suavizando, la entrada de las 3D en los juegos no les sentó nada bien y aquello que era divertido e irónico (o sarcástico) al principio se volvió infantil y simple con el tiempo. Pero en este periodo de tiempo pudimos deleitarnos con algunas joyas como ‘Loom’, los dos primeros ‘Monkey Island’, ‘Sam & Max’ y sobretodo ‘Day of the Tentacle’, a mi parecer no solo el mejor de Lucasarts, sinó uno de los mejores juegos de la historia.

Con los años la compañía acabaría centrandose prácticamente en su totalidad en la creación de juegos para la saga Star Wars y las tres dimensiones harían desaparecer las aventuras gráficas de sus planes de desarrollo tras los intentos de ‘Grim Fandango’ y ‘Escape from Monkey Island’. Si bien el primero era un juegazo con todas las de la ley y para algunos uno de los mejores de la compañía, el segundo solo se recuerda como un bluff para los fans de la saga y como un fallido intento infantil de atraer las nuevas generaciones de jugadores.

Cronológicamente, la lista de aventuras gráficas aparecidas bajo el sello de Lucasarts fueron:

1987 - Maniac Mansion
1988 - Zak McKracken
1989 - Indiana Jones and the Last Crusade
1990 - Loom
1990 - The Secret of Monkey Island
1991 - Monkey Island II: LeChuck´s Revenge
1992 - Indiana Jones and the Fate of Atlantis
1993 - Maniac Mansion Day of the Tentacle
1993 - Sam & Max Hit the Road
1995 - Full Throttle
1996 - The Dig
1997 - The Curse of Monkey Island
1998 - Grim Fandango
2000 - Escape from Monkey Island

Algunas de estas joyas todavia pueden ser adquiridas a precios reducidos o siempre quedará la opción de descargarlas ilegalmente con el emule. Sea cual sea tu opción, no lo dudes, intenta jugar al ‘Day of the tentacle’ sin prisa, podrás estar horas pensando como resolver las más locas situaciones incluso en pareja. Para finalizar, solo destacar que ‘Sam & Max ‘ recientemente han vuelto a sus andadas gracias a ‘tell tale games’ y sus entregas por capítulos.

A disfrutarlo.