10 discs - 10 raons (I)

Com que no tenia massa coses a dir però tenia ganes d’escriure alguna cosa he pensat que el més fàcil seria recorrer al típic top ten que –no, no mentiu- a tots ens agraden. Aquí va el meu. Deu discs cronològicament ordenats que han marcat una vida.

The Wedding present – Bizarro [1989]

Recordo aquest disc en vinil rondar per casa. D’alguna manera li he d’agraïr a MalcolmBowie que de forma inconscient em donés l’oportunitat d’escoltar-lo. No se si a ell els regals de boda el van acabar mai de convéncer, jo crec que més aviat no, a mi en canvi em van fascinar de seguida amb aquella saturació de guitarres de ritme frenètic que es feia impossible d'imaginar com s’ho farien per sonar igual en directe.
L’únic grup que he vist tocar en concert amb dos bateries i dos baixos en un ja llunyà primer festival de Benicàssim.
La qüestió és que ara el tinc jo a casa meva, ben exposat a la pared. Tot un luxe. Merci.
Cançó destacada: Kennedy

Ride – Nowhere [1990]

Aquest disc també li he d’agraïr a un vell company d’escola que me’l va fer escoltar quan encara rondaven les fantàstiques cintes de cassete de mà en mà. Si no recordo malament a l’altra cara de la cinta hi vaig gravar Michael Nyman. Si, ja ho se, no s’assemblen en res però aquella cinta era perfecta per entrar en un estat de flotació conscient. Per a mi, aquest disc és tota una màxima d'allò que el moviment shoegaze va ser i va ser capaç de fer. Per uns serà ‘loveless’ de my bloody valantine, per altres serà ‘Souvlaki’ de Slowdive, per a mi és aquest. Alguns grups van creixent a poc a poc per arribar al cim després d’anys de rondar pel món. Ride van preferir el camí difícil, van començar des de dalt de tot i es van deixar caure per una més que irregular carrera fins a tocar terra i fer xof. Doncs fes xof tu també a la fantàstica onada que ilustra la portada del disc.
Cançó destacada: Vapour Trail

The Charlatans – Between 10^th & 11^th [1992]

La tria d’aquest disc ha estat difícil. L’he inclòs perquè representa una època molt concreta d’ebullició musical, la del so manchester (o madchester). Segurament hi ha discs que representen molt millor aquells anys, el primer dels Stone Roses o el ‘pills'n'thrills and bellyaches’ dels Happy Mondays per sobre de tots, però aquests discs no representaven el que jo volia transmetre. També volia englobar el fenòmen efervescent de l’electrònica i l’experiència lisèrgica que va començar a explotar aquells anys. Hi ha dos discs que destaquen per sobre dels altres, 'Screamadelica' de Primal Scream i 'Exit Planet Dust' de Chemical Brothers. Els Charlatans mai van ser un grup que destaqués especialment, sempre van semblar anar a remolc, de fet, però, han acabat sent dels pocs únics supervivents d’aquella època. Si 'Screamadelica' va sentar les bases d’una nova manera de fer (i per molts és considerat el disc que va començar una època) i 'Exit Planet dust' va fer explotar el fenòmen per fer-lo arribar a un públic multitudinari, ‘Between 10th & 11th’ es troba a caball d’ambdòs, no ja només cronològicament, sinó també estilísticament. És un disc rar dins la discografia dels Charlatans, i es pot considerar com un experiment que no van repetir mai més. Segurament la seva amistat amb els membres dels Chemical hi va tenir molt a veure i els va apropar a les pistes de ball més que mai. No m’estranyaria que la posterior col.laboració de Tim Burgess a Life is Sweet en fos el seu agraïment. Així el considero jo, el pas previ i necessari abans que germans químics llancessin la bomba definitivament, i tot un disc que no pararé mai de recomanar.
Cançó destacada: Weirdo

Los Planetas – Super 8 [1994]

El disc que va marcar tota una generació en aquest país. En plena època dorada del moviment indie espanyol apareixien aquest guanyadors del concurs de maquetes de Rock de lux per trencar tots els tòpics. Segurament no és el millor disc d’ells però si és el disc que va demostrar a molta gent posteriorment que les coses es podien fer diferent.
És possible que l’única cosa malament que van fer fos triar ‘que puedo hacer’ com a single del disc.
Encara recordo escoltar-lo fascinat al llit plegable de casa amb el primer discman que vaig tenir. A vegades em pregunto si el merit del disc van ser els propis membres del grup o l’extraordinaria producció de Fino Oyonarte. Cal recordar que als inicis Los Planetas van facturar alguns dels pitjors concerts que hagi pogut escoltar algú. Molta gent encara recorda la seva penosa actuació a Benicàssim l’any que semblava s’havien de consagrar finalment. Tot i això no crec que superés la llastimosa veu d’Ian Brown amb els Stone Roses a l’antic Zeleste. Això ja és igual ara, sort que els fans ho acaben superant tot a força de bona voluntat.
Cançó destacada: 10.000

Portishead – Dummy [1994]

Segurament el disc que més m’ha impactat des de la primera escolta. Poca cosa es pot dir d’aquest disc que tothom coneix. Jo recordo haver-lo comprat sense tenir-ne la més mínima referència i quedar fascinat amb aquells sons estranys, distants però alhora càlids que després anomenarien trip-hop. Jo no em cansaré de dir mai que això és un disc de blues. Segurament és també el disc que em va fer ser un defensor a ultrança de l’electrònica durant una època -justificant que aquells sons artificials eren capaços de fer posar la pell de gallina- fins que tot va semblar acabar sonant igual.
Un disc tocat per les musses, una Beth Gibbons pletòrica i l’inici d’una nova època.
Cançó destacada: it's a fire