L'obesessió pel control absolut i el coneixement total sempre m'ha semblat absurda, però és una malaltia del nostre temps. Absurda i, en certs casos, anti-clímax i anti-poètica. Jo ja fa molt de temps que he renunciat a abastar-ho tot, en tinc prou amb el que em trobo cada dia, i he arribat a la conclusió que les coses que que em deixo pel camí senzillament no cal saber-les. I si cal, ja les aprendré quan toqui. Jo he decidit conviure amb la poesia del fortuit, amb la partitura de l'atzar.
S'ha d'admetre, però, que de vegades en necessitem més, i tot i que ja ens cordem nosaltres mateixos les sabates des de fa temps i ens sabem mocar solets des de fa anys, hi ha moments en que se'ns pot fer absolutament necessari saber, per exemple, què li xiuxiueja Bill Murray a Scarlett Johansson en els moments finals de Lost In Translation, just abans que els Jesus & Mary Chain engeguin Just Like Honey. Amb l'ajuda de la tècnica digital, sembla que algú ha pogut desentrallar aquestes últimes paraules abans que la parella se separi. Però, és una mentida el que sentim? Formen part del guió aquestes paraules? És això el que pretenia Sofia Coppola? Ho fa tot més interessant saber-ho? Cliquem el play?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada