Actor's Studio

Se n'ha anat un heroi, el bo, el xic de la pel·lícula. Quan ara fa dues setmanes vaig llegir a la portada de l'edició digital d'El País l'anunci de la mort de Paul Newman, la notícia em va deixar francament torbat, i és que costa trobar actors amb la seva presència i integritat, o que la seva carrera i la seva vida no hagin estat devorades per Hollywood ni intoxicades per la premsa rosa. També és just que el recordi perquè és un dels actors contemporanis, juntament amb Marlon Brando i Robert de Niro, que em van acompanyar en les meves primeres sessions com a diletant del setè art. En el seu cas, els primers dos títols que em vénen al cap són El largo y cálido verano (Cat on a Hot Tin Roof; Richard Brooks, 1958) i El buscavidas (The Hustler; Robert Rossen, 1961).

No m'imagino què puc fer per homenatjar-lo, potser el més honest seria simplement fer-ne esment i acompanyar-ho d'aquesta magnífica instantània capturada per Sanford Roth durant el rodatge de Marcado por el odio (Somebody Up There Likes Me; Robert Wise, 1956). Precisament, aquest mateix fotògraf s'associa sovint amb un altre actor, James Dean, ja que la majoria de retrats seus mentre rodava Gigante són d'ell, però també perquè és l'autor de les úniques fotografies conegudes del seu accident mortal, preses instants després de produir-se ja que ell també viatjava dins del vehicle.

Ara mateix no se m'acut ni una sola referència de la música pop a Paul Newman ni a qualsevol de les seves pel·lícules, però sí a altres alumnes de l'Actor's Studio, la cèlebre escola de formació d'actors segons les teories de Stanislavskij fundada a Nova York l'any 1947 per, entre altres, Elia Kazan, i que, a partir de 1952, va dirigir Lee Strasberg.

El cas del que conec més referències és justament el d'aquest de què he començat a parlar, que fins i tot apareix a la foto de coberta d'un single oficial dels Smiths, Bigmouth Strikes Again, i d'un concert pirata. Morrissey, que l'idolatrava, ja en solitari li va fer un petit gran homenatge al vídeo de Suedehead, el primer senzill del seu àlbum de debut, que està farcit d'imatges i iconografia referida a l'actor de Fairmount, Indiana, i en què a Mozzer fins i tot se'l pot veure visitant la seva tomba. James Dean també va donar nom a una obscura banda britànica de finals dels 80, els James Dean Driving Experience, que es defineixen com a indie, pop-punk i pop alternatiu, i que es declaren influïts per la new wave i... The Smiths. Tots els discos de la seva curta carrera llueixen a la coberta fotografies de deesses del cel·luloide com Audrey Hepburn, Brigitte Bardot, Claudia Cardinale, Rita Hayworth o Gina Lollabrigida. Curiosament, aquest últim, a més, s'enceta amb una cançó que porta el nom d'un altre astre de les pantalles, Sean Connery. Ni ell ni elles, però, van anar a l'escola d'interpretació que ens ocupa. La última referència a James Dean que conec és dels Beach Boys, concretament al seu disc Little Deuce Coupe, publicat el mes d'octubre de l'any 1963, que és una espècie d'àlbum conceptual al voltant de composicions dedicades als cotxes. Cap al final del disc hi ha el tema A Young Man is Gone, compost per Mike Love i cantat a capella per tota la banda, que és un panegíric obertament dedicat a l'actor.

Una altra referència a un altre actor de la nòmina de l'Actor's Studio que em ve al cap afecta Christopher Walken. Nascut a Queens, Nova York, ara fa 65 anys, òbviament ha desenvolupat tota la seva carrera a Los Angeles. Al tema Hackensack, del disc Welcome Interstate Managers, els Fountains of Wayne el prenen com a exemple per il·lustrar, en el llenguatge pur i ingenu de la música pop, aquell moment de l'adolescència, ara ja gairebé convertit en un paradigma de la literatura juvenil, quan al final de l'escola uns s'han de quedar a la seva ciutat i començar la seva vida d'adult mentre uns altres marxen a estudiar a la capital. El personatge d'aquest tema es debat entre l'enyor i la melangia tot esperant el retorn d'aquests segons ("And if you ever get back to Hackensack/I'll be here for you"). Però totes dues parts s'enganyen, perquè ni tots els que marxen triomfen a Hollywood, ni tots els que es queden han de portar forçosament una vida rutinària. Íntimament, celebro molt la referència dels Fountains of Wayne a Christopher Walken perquè a la seva filmografia hi apareixen dues de les pel·lícules de referència en el meu cànon particular, Annie Hall (Woody Allen, 1977) i El Cazador (Dear Hunter; Michael Cimino, 1978).

Les referències a més actors de l'acadèmia a què estem dedicant aquest post no s'acaba encara. Al tema que dona nom al disc Absent friends dels Divine Comedy, que ja va sortir fa 10 dies en aquest altre post, Neil Hannon hi deixa caure el nom d'Steve McQueen. Les celebracions dels amics absents, ja ho sabem, solen idealitzar-se, i aquesta composició els està dedicada, a ells i als dies feliços que ells representen. Però l'homenatge més explícit a aquest actor és dels Prefab Sprout, que van titular amb el seu nom el seu segon disc, i que als Estats Units van haver de canviar per Two Wheels Good per desacords amb els hereus de l'actor. I ja em perdonareu que torni a anar a raure a Morrissey, però no em puc resistir a citar aquesta entrevista seva de l'any 1999, que The Times Magazine il·lustra amb una imatge de la seva sala d'estar amb un retrat de l'actor gairebé a mida real decorant la paret principal de l'estança. Impagable. La llista de referències cinematogràfiques de l'exlíder dels Smiths és tan llarga que més val que aneu directament a aquesta detalladíssima pàgina a veure'n el catàleg sencer.

La llista de més actors de l'Actor's Studio iconografiats per la música pop i rock podria continuar, per exemple, amb el tema Daydream Believer dels Monkees, que en el seu retrat d'una ingènua i innocent "sleepy jean" algú hi ha suggerit una referència a Marilyn Monroe; amb el desconegut (per mi) Richard Bradford, que surt a la portada de Panic, un altre single dels Smiths (torna-hi!); amb el Mickey Rourke de Rumble Fish al tema El chico de la moto, de La Granja; o amb la bella comparació que Lloyd Cole fa entre la protagonista del seu tema Rattlesnakes i el personatge d'Eva Marie Saint a la pel·lícula La ley del silencio (On the Waterfront; Elia Kazan, 1954).

Però amb qui vull acabar és amb un dels primers actors que he esmentat a l'encapçalament d'aquest text, Marlon Brando, que curiosament és l'actor principal d'aquest film sobre la màfia i la corrupció als molls de Nova York. Que jo sàpiga, tampoc no n'hi ha gaires, de referències a Marlon Brando, i les que conec no són precisament d'allò més evidents. Per exemple, al llibre dedicat al disc The Kinks Are the Village Green Preservation Society publicat per Continuum Books dins de l'excel·lent col·lecció 33⅓, l'autor afirma que Ray Davies va escriure el tema Johnny Thunder després de veure The Wild One al cinema, i amb el personatge de Marlon Brando (que al film es deia Johnny Strabler) en ment. [No només això, aquest film encara conté una altra referència a la música dels nostres dies ja que la banda rival de la de Marlon Brando, els Black Rebels Motorcycle Club, han donat nom a una banda de rock contemporani. A la pantalla, aquesta banda està liderada per Lee Marvin]. La menció a Marlon Brando més explícita de totes, però, és la del tema Pocahontas, en què un Neil Young que viatja per paisatges de l'oest nord-americà comparteix escena amb la companyia de l'actor i la dels indis pocahontas, amb qui Marlon Brando tan simpatitzava.