Aprofitant la imminent visita dels Built to Spill a la Sala Apolo per interpretar íntegrament el seu Perfect From Now On, i també que el Mojo del mes d'octubre la portava a col·lació en la ressenya d'un concert dels My Morning Jacket, en aquest post mirarem d'explicar el significat d'aquesta misteriosa denominació del títol, o sigui, de l'antic art de teixir. L'Enciclopèdia Wikipedia en parla a l'entrada dedicada a Keith Richards, amb referència directa al llibre According to the Rolling Stones, perquè així la va fer servir ell per definir la manera de tocar la guitarra basada en la interacció, el joc i l'empatia mútua quan ell i Ron Wood la toquen plegats als Stones. De fet, sense anomenar-lo, el que Keef també estava fent en parlar-ne era, en part, retreure a Mick Taylor (l'exguitarrista solista de la banda) l'antic estil del grup, més centrat en la tècnica del solo. (Una altra cosa és el que en pensin els fans, ja que per molts d'ells no s'han tornat a superar el concerts de les gires de 1969 i 1972 en què ell va participar). També, les males llengües sempre han dit que la tècnica de Mick Taylor deixava en evidència a Richards, i que per això el va despatxar. Però el que sí que és veritat, i això és del que realment volem parlar, és que Keef sempre s'ha manifestat molt més satisfet amb l'estil de guitarres entrellaçades (com si estiguessin teixint una trama) que ha pogut desenvolupar amb estilistes còmplices com Ronnie Wood que no pas al costat de prodigis de la guitarra com Mick Taylor.
Del que tractarem aquí, doncs, és d'aquesta manera d'executar la música consistent en dos guitarristes que interactuen, en guitarres que s'entrellacen com si fossin els fils d'un teixit, i que nosaltres entenem com l'experiència musical justament oposada a aquella altra que separa els rols de la guitarra solista i la guitarra rítmica. En veurem quatre exemples:
A l'inici, obligatòriament, els Stones, la banda del nostre protagonista, que l'any 1978 van publicar l'inmens Some Girls després d'uns anys de produccions més aviat pobres. És el primer disc en estudi amb Ron Wood com a membre oficial de la banda, que s'hi havia incorporat dos anys abans com a especialista en la slide, la lap steel i la pedal steel guitar, i que aporta la meitat de l'"art of weaving" amb què els Stones trenquen la tradicional fórmula d'una guitarra rítmica i una altra de solista que havia dominat la seva música els anteriors 10 anys. La ressenya que allmusic dedica de la peça Beast of Burden parla exactament d'això, d'un mix en què un rasca la guitarra mentre l'altre la va puntejant. La intenció final és allunyar-se del solo i, a canvi, posar l'accent en la creació d'un groove. Espero que quan sentiu el tema ho entengueu. Altres temes destacats: Just My Imagination i Respectable.
Com diu aquella mateixa ressenya, efectivament, aquesta tècnica de dues guitarres bessones en constant intercanvi no s'allunyava pas gaire d'allò que en aquell mateix temps també estava fent un dels grans grups de l'escena punk i new wave de Nova York de la segona meitat dels anys 70, els Television, una altra banda amb dos grans guitarristes, Tom Verlaine i Richard Lloyd, i amb moltes ganes d'improvisar i poques de seguir les estructures més convencionals del gènere. Per una vegada no acudirem al seu formidable disc de debut, sinó al segon i últim de la seva època clàssica, Adventure, d'un any després. Totes les ressenyes de l'àlbum es posen d'acord a notar que aquest disc té una producció molt més polida i matisada que Marquee Moon, així com les noves textures que aporta la utilització de teclats (a Carried Away, per exemple) però, sobretot, que en cap moment no es perd el complex treball de guitarres que va fer tant atractiu el seu primer disc. Temes destacats: Glory, Carried Away & The Dream's Dream.
Els Built to Spill, amb qui hem començat aquest post, al meu parer són una de les encarnacions contemporànies més perfectes de banda de rock de guitarres continuadora de la tradició estètica de que estem tractant. En portem el disc que precisament vindran a interpretar sencer el proper dimecres a Barcelona, Perfect from Now On, un àlbum que possiblement no reculli les seves millors composicions però que, a canvi, mostra a la perfecció aquesta arquitectura d'espirals de guitarres amb què es construeix l'"art of waving". El disc acaba de complir 10 anys i, durant aquest temps, jo mai he deixat de celebrar el dia que vaig conèixer aquesta banda de Boise, Idaho. Al seu últim disc, You in Reverse, d'ara fa dos anys, els Built to Spill continuen fent surf per les ones que creen les seves guitarres. Si en la intimitat d'un club (més difícil en un Festival, com el Primavera Sound del 2007) són capaços de reproduir-ho, pot ser que de l'Apolo en surti gent que li rodi el cap. Temes destacats: Randy Described Eternity, Velvet Waltz, Kicked It in the Sun & Untrustable/Part 2 (About Someone Else). 
El weaving no exclou de cap manera els solos, i l'exemple més perfecte d'això són Neil Young & Crazy Horse, de qui els Built to Spill són hereus per via directa. D'ells és impossible triar-ne un sol disc de mostra, i no diguem un tema destacat, ja que els exemples són incomptables i la qualitat general és extraordinària. Jo aprofito per recomanar-vos, per si encara no l'heu pogut veure, The Year of the Horse, la pel·lícula que Jim Jarmusch va fer de la seva gira de l'any 1996. És possible que els acompanyants de Neil Young (Ralph Molina, bateria; Frank "Poncho" Sampedro, guitarra, teclats i veus; i Billy Talbot, baix i veus) no siguin els millors músics sobre el planeta, però quan pugen amb ell dalt d'un escenari la música que recepten és una autèntica bomba. Temes explosius: Slip Away i F*!#in' Up. Discos recomanats: Everybody Knows This Is Nowhere, On the Beach , Rust Never Sleeps i Weld .Fins aquí l'evangeli del weaving. I entre els deixebles de l'art de fer que les guitarres s'esmunyin i llisquin a través de la melodia i ballin en cercles al voltant del ritme, tres noms més. Matthew Sweet, que al seu disc Girlfriend va convidar Richard Lloyd (dels Television) i Robert Quine; els fabulosos The Dream Syndicate, que a l'any 1982 mostraven la influència d'uns Neil Young & Crazy Horse aleshores molt poc en voga; o el groove dels The Blue Aeroplanes de Beatsongs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada