Vocalistes masculins (i II)

"A mi m'agradava com sonaven els discos entre 1968 i 1972". Crec que aquesta frase, extreta d'una entrevista recent a The Black Crowes, recull perfectament l'ideal de música que buscava escoltar aquestes dues últimes setmanes. Reconec que és una idea molt poc rebuscada, però em sembla que il·lustra a la perfecció aquell aire diguem que inconformista, dissident i, sobretot, pioner que destil·laven els grans àlbums de la primera època. Especialment això últim, pioner, que és el que fa que a mi se'm revelin com a obres autèntiques i convincents. A més, m'agrada aquesta definició perquè té la virtut d'encapsular el so d'un cosmos únic, el de la música dels cantautors i els grups de pop i de rock nord-americans d'aquells dies, que quaranta anys després continuen sent influents i inspiradors.

Tot va començar fa 15 dies, en una nova visita al Revolver petit del carrer Tallers que, ara que ho penso, és el més semblant que hi ha a un disc entre 1968 i 1972 però en forma de botiga. Vaig tornar a badar pels prestatges de segona mà, on vaig anar descartant primer el Souljacker d'Eels, després el Revival de Gillian Welch i, finalment, el Letters from Sinners and Strangers d'Eilen Jewell, per acabar sortint amb el primer CD que jo veia mai de l'època clàssica de Terry Callier, Occasional Rain, de 1972, un disc preciós, amb la barreja de jazz, soul i folk tan creïble d'aquest cantant, guitarrista i compositor de Chicago que va haver de canviar la música per una feina de 9 a 5 per tenir cura dels seus fills. Les lletres són narracions costumistes de l'home del carrer (l'Ordinary Joe de la primera peça) i són d'una noblesa d'esperit i una ingenuïtat que esborronen.

Un cop a casa vaig voler mantenir aquest estat d'embadaliment, el que els anglosaxons en dirien starry-eyes, i vaig recuperar uns quants discos d'aquells que sempre em recompensen quan em trobo en aquesta particular predisposició d'ànim. El primer va ser Sail Away, de Randy Newman, sense moure'ns d'any. Aparentment, és una obra frívola molt allunyada del meu estil, la èpica i la comèdia no m'agrada menjar-les juntes, però mentre l'escoltava anava pensant que era una obra que podria estar parlant de Déu, per exemple en temes com ara He gives us all his love, Old man, God's song i, d'alguna manera, també en la peça que titula l'àlbum, Sail away. És un disc que mai no serà un regular en les meves sessions, això és segur, però tampoc no em sap greu tenir-lo. Avui em quedo amb un parell de composicions en que ell es llueix al piano i, a més, s'acompanya de dos músics de sessió descomunals, el guitarrista Ry Cooder i el baterista Jim Keltner. Tampoc no serà mai un habitual meu el disc Starsailor, de Tim Buckley, un d'aquells artistes que constantment em confonen, especialment en aquest àlbum de l'any 1970. Ell provenia de l'escena folk californiana, però en aquest disc va optar per evolucionar cap a un territori més progressiu i avantguardista. Devia ser per aquest motiu que va convidar Bunk Gardner a participar-hi, antic saxofonista i flautista dels Mothers of Invention, la banda d'acompanyament de Frank Zappa. Ja cap al final de la seva carrera, Tim Buckley va abandonar el barroquisme i l'experimentació i va cloure la seva discografia amb una autèntica extravagància en què, aprofitant les seves descomunals habilitats vocals, es va disfressar de vocalista soul. Els crítics diuen que és una obra menor, però és realment curiosa de sentir. Molt significativament, el disc el va titular Look at the Fool i m'agradaria que, si el trobeu, almenys escoltéssiu el primer tema. Diríeu que està cantant Otis Redding, però no, és Tim Buckley, per cert, pare de Jeff Buckley, una altra ànima turmentada.

Pel final he deixat, aquests sí, quatre discos paradigmàtics d'aquell so a què em referia en l'encapçalament d'aquesta secció i, també, quatre discos que de ben segur sempre seran benvinguts al meu reproductor de CD ja que són la companyia més dolça que em puc imaginar. De Gene Clark en vaig saber per kowalsky, i sé que mica en mica n'aniré comprant tots els discos que trobi. És un ésser pur del que, com artista i com a persona, t'afecta tot allò que en sents i tot allò què en llegeixes, algú amb qui sempre t'emociones i sempre vibres. He triat un parell de temes corresponents a dos àlbums diferents, començant pel que diuen que és la seva obra magna, No Other, de 1974, del que aquí podreu llegir una reproducció dels comentaris que en va fer el presentador del programa Islas de Robínson de Radio 3 quan el va triar com a Disc per la Illa Deserta. Només pel solo de guitarra, From a Silver Phial ja paga la pena. La història de Roadmaster és una mica més rocambolesca, es tracta d'un recull de material enregistrat l'any 1972 que inicialment només es va publicar a Holanda i que, entre altres, inclou la sessió que el va reunir amb el seus ex- companys de The Byrds. Tot ell és una gemma, i quan sents Here Tonight, amb unes harmonies vocals que et trenquen el cor, penses que és un crim el poc reconeixement que ha rebut. Què més havia de fer Gene Clark per trobar l'èxit?

Abans no ho he dit, però del Revolver també vaig sortir-ne amb un disc que feia temps que li tenia ganes. La veritat és que enmig d'aquell caos no el trobava i al final el vaig haver de demanar. És el tercer àlbum de The Band, Stage Fright, de 1970. Aquí ja no parlen dels pioners ni de la guerra civil ni d'històries bíbliques com ens els dos primers, sinó de temes de caire més personal. Per molta gent és el seu preferit després del disc marró d'un any abans i la veritat és que promet molt. I, per acabar, m'ha vingut de gust recuperar l'American Beauty, el segon disc acústic dels Grateful Dead, amb l'esperança que algun dia em caigui a les mans el Workingman's Dead d'un any abans. Aquest cop l'he sentit a consciència, sense pressa, i tenint-hi fe, que és la manera d'assaborir la música. És una obra que és just escoltar-la a continuació de The Band, el grup que va fer tornar tothom a les arrels després dels excessos de la psicodèlia. Algun dia n'hem de parlar, de la influència de The Band, que abasta des dels Beatles als Stones passant per Clapton, Dylan i tota la plèiade de bandes entre 1968 i 1975.


Terry Callier, Occasional Rain: Ordinary Joe, Golden circle, Sweet Edie-D & Occasional rain
Randy Newman, Sail Away: Last night i had a dream & You can leave your hat on
Tim Buckley, Starsailor: Down by the borderline
Tim Buckley, Look at the Fool: Look at the fool
Gene Clark, No other: From a silver phial
Gene Clark, Roadmaster: Here tonight
The Band, Stage Fright: Time to kill & All la glory
Grateful Dead, American Beauty: Ripple & Brokedown palace

Vocalistes masculins

Aquests últims han estat, monogràficament, dies protagonitzats per solistes masculins i, ateses les altes recompenses que m'han proporcionat, penso que aquesta tria de repertori l'allargaré fins a la setmana vinent. El primer ha estat Scott Walker, de qui fa almenys dos anys em vaig comprar el seu segon àlbum en solitari i que confesso que mai no havia pogut escoltar sencer. El disc és de l'any 1968 i si, com jo, estàs més centrat en el pop i el rock, tenint en compte que aquells eren temps de psicodèlia i flower power és fàcil veure'l com un anacronisme del seu temps. És clar que d'aquell any també ho són The kinks are The Village Green Preservation Society, Music from Big Pink de The Band i John Wesley Harding de Bob Dylan, que també eren un rebuig frontal als costums socials i musicals d'aleshores. Ben pensat, més que anacrònics, aquests discos són una auténtica heroicitat. Fins al quart àlbum, que és el preferit de la crítica, Scott Walker no va compondre totes les peces del disc, i en aquest segon, que va ser el preferit del públic i va arribar al número 1 de les llistes, hi ha temes de Tim Hardin, Burt Bacharach i, especialment, del seu gran inspirador Jacques Brel, de qui versiona tres peces. El glamour de les orquestracions i dels generosos arranjaments de vent i percussió no poden amagar la cara amarga i sòrdida que descriuen les cançons que canta Scott Walker, un vocalista que enceta una nissaga que avui podria continuar en personatges com ara Robbie Williams.

El disc de Tim Hardin és una mica posterior en el temps, de l'any 1971, i Columbia el va publicar quan la seva carrera ja anava una mica de cap a caiguda, per això l'elecció d'aquest disc potser no és el millor homenatge que podem fer a la seva memòria. Ell és sobretot reconegut com a cantautor i, de fet, Rod Stewart, Nico, Fred Neil, Bobby Darin i, com hem vist, Scott Walker, van interpretar composicions seves. Aquest també és el seu últim disc abans que es precipités del tot en l'horror de les drogues, i és una ironia que aquest gran compositor només n'escribís una mica més de la meitat de les peces. Les dues que hem triat pertanyen a unes sessions de gravació on hi van participar com a productors i músics de sessió Joe Zawinul, Al Mouzon, Miroslav Vitous i altres membres d'una de les bandes de jazz fusió més en voga d'aleshores, els Weather Report. Això les converteix en dues peces que s'escapen una mica de les atmosferes més intemporals d'aquest disc i, en general, de la discografia de Tim Hardin, que en la majoria de temes recull perfectament la tradició del blues, el folk i el country. Per cert, un que segur que s'ha cansat d'escoltar aquest cantautor és Kurt Wagner, vocalista dels Lambchop, de qui, per molt que garbellem en la seva discografia sencera, sempre anem a raure al mateix àlbum, el concentradíssim i intenssísim Is a Woman, de l'any 2002, que precisament m'agrada perquè guarneix poc les composicions. És un disc molt melodramàtic que us recomano de totes totes.

I acabo amb dos discos més que tampoc no havien tingut mai massa sort amb mí. Aquesta setmana, en canvi, els he programat amb regularitat i he obtingut premi. El de David Ackles, cal reconèixer que és un disc que costa d'entrar, i que no és d'aquells que pots deixar com a música de fons per anar-t'hi familiaritzant. El disc de Coline Blunstone, ex vocalista dels Zombies, és de l'any 1971, quan la banda ja s'havia separat i ell fins i tot ja s'havia retirat del negoci musical, però l'èxit inesperat d'un single postum el va retornar a l'escena. El disc té dues parts, una més pop al costat dels seus antics companys de grup, i una altra més orquestral i barroca a l'estil de Scott Walker. Al costat de tot el que hem sentit fins ara, aquest és un disc auténticament vibrant, del que hem seleccionats els dos temes que es van triar com a senzills.

Scott Walker, Scott 2: Plastic palace people & Best of both worlds
Jacques Brel, Quand on n'a que l'amour: Sante-Pierre & S'il te faut
Tim Hardin, Bird on a Wire: Hoboin' & Georgia on my mind
Lambchop, Is a Woman: The daily growl & My blue wave
Coline Blunstone, One Year: She loves the way they love her & Carline goodbye
David Ackles, American Gothic: Love's enough & Ballad of the ship of state

de vaixells esfondrats

Hi ha una escena que tinc gravada a la memòria més anys dels que puc recordar. En ella, una dona, a l’ombra de la tènue llum de la cuina, es deixa el pit despullat i meticulosament, amb la persimonia del ritual diari, talla unes llimones a rodanxes i s’unta el cos amb el seu aroma per treure’s l’olor del peix amb el que treballa vuit hores diaries. A l’altra banda, a la finestra del davant, un veí ja entrat en anys, a les fosques, l’observa i deixa que aquella imatge l’acabi enamorant.

Sempre vaig creure que aquella escena estava relacionada amb Coney Island, i tot i que no n’estava del tot segur mai vaig fer l’esforç per corroborar-ho, definitivament no en tenia la necessitat.
Està bé tenir fantasies. En una de les meves agafo un avió i visito sense presses el dos llocs dels Estats Units que em criden més l’atenció per sobre dels altres, Coney Island i Nova Orleans. Son com dos grans vaixells luxosos de començaments de segle que jeuen als abismes de l’oceà, on el rovell i la vida submarina encara no ha pogut despullar-los del seu vell encant.
Fa poc vaig descobrir que l’escena de les llimones pertanyia a la película ‘Atlantic City’ de Luis Malle. La dona en qüestió era Susan Sarandon i el vell era el genial Burt Lancaster ja entrat en anys. La desmitificació de l’escena i la seva falsa relació amb Coney Island no em va importar gens. Ben al contrari, vaig trobar que ‘Las Vegas’ de l’Est, com així li diuen, feia prou justicia a aquell sentiment de casalot abandonat de pareds despullades.
Ahir a la nit mirava una pel.lícula que tant de bo hagués vist als 16 anys. Mirava com un grup de ‘Warriors’ patien la seva pròpia odissea per creuar una Nova York plagada de bandes ribals. Del Bronx a, aquest cop si, Coney Island, el seu propi paradís particular, del qual n’estarien encantats de poder fugir-ne també. I es que la mar sempre ha funcionat a la perfecció com a metàfora de la redempció. On sí no hagués fet cap el noi de la moto?.

Després d’anys d’abandonament, reconversions varies i plans urbanístics en disputa Coney Island ara no és més que un luxòs aparador dels modernitzats circs de Freaks de començament de segle, amb dones barbudes, fakirs i monstres diversos, ara en diuen ‘circus sideshows’.
A tot li arriba la seva hora, però sempre deixa una emprempta inesborrable, a mode de cicatriu. Així com el personatge de Robert de Niro a ‘Casino’ explica amb enyorança la reconversió de la ciutat del pecat en parc d’atraccións per a tots els públics, també penso que no hi res millor que ser un salvatge lliure que un mestre de les maneres lligat a les etiquetes. I es que tots voldriem continuar sent una especie de Robbie Williams a la nostra manera.

El divendres 26 de maig de 1911, la nit abans de la inauguració, el parc d’atracions ‘Dreamland’ -que havia de retornar a Coney Island la seva esplendor i atraure milers de visitats a les noves instal.lacions vora la platja- va cremar sencer. Uns obrers que estaven fent els darrers retocs a l’atracció ‘Hellgate’ van veure com de cop tot s’encenia i el foc escampava lliurement en aquell paradís de fusta. He pensat que funcionaria a mode de metàfora.

El que em pregunto a hores d’ara és com es que mantenia aquella escena gravada a la memòria.

Set dies #6

No combrego massa, per no dir gens, amb aquells que diuen que només hi ha dues classes de música, la bona i la dolenta. De fet, molta gent que la categoritza d'aquesta manera tant maniquea s'hi refereix tot citant Duke Ellington, que sembla que en realitat va dir una cosa molt diferent, que n'hi havia d'una classe i de l'altra però que a ell li agradaven totes dues. Si em fessin posicionar, jo solament seria capaç de dir que hi ha la música que m'agrada i la que no, i aquesta última simplement deixo que existeixi fora del meu cap. Això és el que m'han ensenyat els meus mestres, i hi he pensat perquè aquests dies he continuat rumiant en aquells anys a Barcelona en els que us vaig dir que havia començat a escoltar la música de forma més activa i conscient. Per dir-ho d'alguna manera, Ràdio Pica no em va mostrar solament noms de grups, sobretot em va ajudar a reconèixer un so propi i únic, a habitar un univers particular, i això és el que ara sempre estic buscant, cançons fetes amb el cor i unes interpretacions que em transmetin la qualitat d'allò honest. És el mateix que també em va ensenyar, pocs anys després, en el primer temps d'escoltar Radio 3, Rafa Abitbol, el meu locutor preferit d'aleshores i un dels millors de tots els temps, un auténtic apassionat per la música i el seu ofici que, per culpa de les maniobres de companys seus d'emissora, van fer fora de manera lamentable acusat de presumpta publicitat encoberta. Estem parlant de fa molts anys. Aquí es pot llegir la notícia tal com va sortir a la premsa, però a les pàgines del fanzine Mondo Brutto ell dona la seva versió i deixa ben galdós Jesús Ordovás, un cínic i antipàtic per qui jo mai no vaig tenir cap simpatia. Recordo el disgust que em vaig endur el dia que me'n vaig assabentar. Al seu programa, Rock 3, ell va ser qui em va fer sentit per primer cop grups com Pet Shop Boys, The Stranglers, Kids in the Kitchen o The Soup Dragons.



Kids In The Kitchen, Current Stand (1985)


Golden Brown, The Stranglers (1981)


The Stranglers, Always the sun (1987)

Com veieu, res de grups obscurs ni descobriments sofisticats. Ell solament punxava la música amb passió i t'era igual si sonava més o menys comercial, i si ho era o no. T'agradava i prou. Però ara veig que ha aconseguit que aquell so particular que ressonava al meu cap no m'abandonés mai. Indefinible i intangible, però real. Com aquell "thin, wild mercury sound [...] metallic and bright gold sound" que Bob Dylan volia reproduir, o com la "Cosmic American Music" amb què Gram Parsons definia el seu. En el cap de cadascú aquest so és diferent, i sempre l'estem buscant. I sempre que el sentim l'identifiquem.

Tant parlar de música independent britànica, aquesta setmana he desenterrat un parell d'articles que fa uns mesos vaig imprimir d'Internet i que encara no havia llegit. El primer parla del segell escocés Postcard, i m'ha servit per recuperar tres bandes pertanyents a aquell temps borrós entre el post-punk i l'indie que, via Velvet Underground, The Byrds, el punk i el soul, van ser l'embrió amb què va començar a prendre forma l'indie pop/rock britànic tal com el coneixem avui. El segon article és un treball universitari sobre un altre segell llegendari d'aquell temps, Creation, que en la seva primera època va reclutar algunes de les millors bandes escoceses d'aleshores ja que tant els Jesus & Mary Chain com els Primal Scream hi van enregistrar els seus primers singles. Aquests segons no poden amagar la influència de les bandes de psych-pop i jangle-pop de la costa oest nord-americana. Segons Norman Blake, dels Teenage Fanclub, posteriors en el temps però que també hi van gravar, resulta que els Love i els 13th Floor Elevators eren les bandes preferides de la majoria de grups de Glasgow al segell Creation, i que totes n'estaven penjades.

Que passeu una bona Pasqua.


Orange Juice, The Glasgow School: (To put it in a) Nutshell, Consolation prize & Holiday Hymn
Josef K, Entomology: It's kinda funny, Sorry for laughing & Pictures (of Cindy)
Aztec Camera, Knife: All I need is everything & Still on fire
Jesus & Mary Chain, Barbed Wire Kisses: Upside down
Primal Scream, NME C86: Velocity girl
Felt: The world is as soft as lace, Crystal ball & Ballad of the band
The Bodines, NME C86: Therese
The Loft: Why does the rain & Up the hill and down the slope
The House of Love: Shine on & Real animal
The Weather Prophets: Almost prayed

Bar Piragüa

A Gràcia hi ha un bar que té història, però aviat se li acaba. Arran Princep d’Asturies, just al carrer Guillem Tell a trencar del carrer Vallirana hi ha un local que et passarà desapercebut a no ser que sentis una especial atracció per l’encant d’aquelles coses que ja no en tenen.
Des de fa pocs dies, a la barra del bar Piragüa s’hi pot llegir un cartell on el seu propietari dóna les gràcies per tots aquests anys de fidelitat, que a fe de l’ambient que s’hi respira han de ser molts. Entre llaunes d’escopinyes, ampolles de Sifò i el silenci peculiar d’un radiocaset Sanyo al volum perfecte pots intuir-hi la història d’un barri que a poc a poc va canviant la seva fisonomia.
El dia 29 d’aquest mateix mes tanca les portes un dels pocs llocs on el cafè val menys d’un euro i encara es poc comprar vi de bota a granel.
Us invito a que hi feu un darrer cafè amb llet entre família, com sempre en got de vidre, i hi respireu les històries de carajillo que s’hi ensumen. Hi trobareu de tot menys glamour i en aquest cas la falta d’aquest adjectiu és molt positiva.

Set dies #5

Suposo que va ser l'article de la revista Mojo de què us parlava la setmana passada, la qüestió és que aquests set dies he patit un tenebrós atac de nostàlgia. Imagineu, he volgut viatjar a la època en què recordava haver començat a escoltar música per primer cop. Va ser al pis de Barcelona, en aquella habitació amb una enorme finestra, al final d'un modestíssim corredor, on en un petit prestatge als peus del llit jo vaig tenir el meu primer receptor de FM. Allí devia sentir per primer cop la cançó que jo identifico amb la melodia més llunyana a que jo soc capaç de retrocedir. Sí, allmusic.com em comfirma el títol, Don't pay the ferryman. Era l'any 1983 i triomfava a la ràdio, per això la dec recordar tan bé. Però això és gairebé anecdòtic al costat del que realment us volia parlar, de l'emissora que aleshores em va convertir en un oient conscient de la música que escoltava, la ara llegendària Ràdio Pica, de la que vaig retenir especialment el nom d'una banda que després no tornaria a sentir fins als dies d'Internet, o sigui, gairebé vint anys després, els Crosby, Stills & Nash. En els anys d'entremig, tothom a qui deia aquest nom es reia de mi. Estic gairebé segur que el que jo recordo haver sentit és el seu disc de l'any 1977.

La classificació dels 50 discos de música indie també m'ha fet adonar del perquè de la importància de The Smiths en la història d'aquest gènere, més que res perquè van significar un canvi en el paradigma estètic d'aquesta categoria musical. Abans d'ells, les dues bandes que més pesaven eren Love i The Byrds, molt anteriors en el temps, però de qui tants grups van absorbir el so barroc i psicodèlic dels primers i les guitarres jangle dels segons. D'alguna manera, Morrissey i Marr van obrir les portes a un nou estat de coses, i també a una nova estética indie -la del lletraferit insatisfet- que també deu tant als anys de regnat de la Thatcher.


The Sea Urchins, Pristine Christine


McCarthy, Keep an open mind or else

Els de COM Ràdio m'han tornat a demanar un parell de programes, ara per aquests dies de Pasqua, i he aprofitat per programar alguns discos dels que he estat parlant aquestes últimes setmanes, a banda d'alguns altres de qui solament havia esmentat el seu nom i altres que simplement m'agrada punxar perquè rarament sonen a les emisores comercials, com els XTC (qué bons que són i qué bona que és aquesta cançó). Una vegada, al cd drome del carrer Tallers em van dir que el disc dels South San Gabriel era un dels seus long-sellers més clàssics, que sempre en tenien alguna còpia i que sempre es despatxava ràpidament. Els discos d'Eels i Sparklehorse tenen en comú que els seus autors els van escriure durant el periòde de recuperació posterior a una estada a l'hospital, en el cas de Mark Linkous gairebé fatal.

Aquesta setmana tampoc no ens escapem de les notícies necrològiques. Fa uns dies va morir Buddy Miles, conegut per ser el bateria de la Band of Gypsys, un dels power trio més brutals de tots els temps i la formació amb què, durant els dies àlgids del Black Power, Jimi Hendrix va combatre les crítiques de la seva gent per no tenir músics negres al seu grup. També convé recordar-lo, però, per A long time comin', el disc de The Electric Flag amb el meu guitarrista blanc preferit d'aquells anys, Mick Bloomfield.

I avui m'acomiado amb dos blogs que recuperen discos antics no reeditats, the "B" side i The Record Robot. Espero que els pogueu aprofitar.

Que passeu una bona setmana.


Chris de Burg, Gateway: Don't pay the ferryman
Crosby, Stills & Nash, CSN: Carried away, Cathedral, Dark star
Beachwood Sparks, When We Were Trees: The hustler
Sparklehorse, Good Morning Spider: Sick of goodbyes
Eels, Electro-shock Blues: Climbing to the moon
Mojave 3, Excuses for Travellers: Trying to reach you
South San Gabriel, The Carlton Chronicles: Predatory king today
XTC, Apple Venus: Frivolous tonight
Fairport Convention, What We Did on Our Holidays: Meet on the edge
K.D.Lang, Watershed: I dream of spring, Upstream & Shadow and the frame
Jimi Hendrix, Band of Gypsys: Machine gun

Pecats musicals

Aquesta setmana ha estat notícia que l’església s’ha tret de la mànega uns quants pecats de més amb el bonic nom de pecats socials. Es veu que els falta clientela a les taquilles dels confessionaris. Així que res millor que pecar tot plegats, germans? sense parar i descaradament. Aquí una petita selecció musical us ajudarà a caure fàcilment en la temptació. Recordeu passar pel confessionari a la surtida.

1. Luxúria:
Jaume Sisa - Orgia [1971]

2. Ira:
Iggy & the Stooges - raw power [1973]

3. Supèrbia:
Tricky - Nearly god [1996]

4. Gola:
d.j. Food - A recipe for disaster [1995]

5. Mandra:
Billy Bragg - workers playtime [1988]

6. Cobdícia:
the Charlatans - us and us only [1999]

7. Enveja:
the Cramps - Bad music for bad people [1988]

8. Les violacions bioètiques:
Aphex Twin - Richard D. James Album [1996]

9. Els experiments moralment dubtosos:
Carla Bruni - Quelqu'un M'a Dit [2003]

Nota: Carla Bruni ha demostrat un mal gust horrorós amb el seu matrimoni amb Sarkozy, això si que és un experiment dubtòs, i un pecat amb totes les de la llei.

10. La drogadicció:
Spacemen 3 - taking drugs to make music to take drugs to [1990]

11. Contaminar el medi ambient:
Antònia Font - Taxi [2004]

12. Ampliar el trau entre rics i pobres:
Radiohead - Hail to the thief [2003]

13. La riquesa excessiva:
Sr. Chinarro - Cobre cuanto antes [2002]

14. Generar pobresa:
The Rolling Stones - Beggars Banquet [1968]

Los Bros. Hernández (i III)

Deixeu que m’expliqui. Després de córrer altre cop a l’Antifaz i fer-me d’una revolada amb els tres volums de ‘Locas’ –i de pas amb un delirant recopilatori de les primeres histories curtes de ciencia ficció en blanc i negre d’alan Moore a 2000 AD titulat ‘Future Shocks’- decideixo començar a llegir-ho tot de nou paral.lelament, si, tant en Beto com en Jaime, i de pas de la seva senyora mare que volta per aquí d’alguna manera.

Això és un còmic de dones, fortes i voluptuoses, rodejades d’homes infantilitzats i sovint ridículs. Molt poques vegades, de ben segur, trobaràs un comic que pugui interessar a parts iguals a un públic mixte, aquest n’és el cas. Tant Beto com Jaime Hernández no s’assembla a res que puguis haver llegit abans. Cada un dins el seu propi univers màgic ha creat la col.lecció més interessant de personatges femenins que puc recordar. Chelo, la llevadora i encarregada dels banys reconvertida a sheriff del poble; l’india Luba, l’exuberant propietaria del cinema i banyadora oficial del poble, mare de set fills; Tonantzín, deesa vivent (segons afirmen els homes del poble) i venedora de llimacs fregits; Maggie la mecànica, capaç d’arreglar qualsevol maquinària; Rena Titañon excampiona de lluita lliure o Penny Century, obsesionada a convertir-se en heroína que no dubta a passejar pels carrers de Califòrnia amb botes i capa a conjunt. Tot un ventall d’heroines enfrontades a un món d’homes o tal com diu Beto més d’un cop:

“Bienvenidos a Palomar, donde los hombres son hombres y las mujeres tienen sentido del humor”

Els germans Hernandez van començar publicant la seva pròpia revista ‘Love & Rockets’, tot un mite del còmic underground, i han anat intercalant les aventures dels seus personatges al llarg dels anys, des d’histories d’una sola plana fins a linies argumentals que ocupaven diversos números, sovint trencant la temporalitat dels fets. Gràcies però a les recents reedicions recopilatories podem llegir-les d’una tirada amb una continuitat i coherencia molt clara. Ambdós autors representen aquesta dicotomia cultural de les dos bandes de la frontera. L’esperit Tex-Mex es manifesta a través de guinys a referents culturals, Beto des de l’humilitat dels seus personantges i Jaime des del llenguatge de carrer i les bandes que poblen el barri de Hoppers de Los Angeles. És potser aquesta herència mexicana, que fa que omplin els seus univers d’elements fantàstics que permeten donar un to poètic a tota l’obra.
Així com ‘Palomar’ de seguida atrapa per l’encant dels personantges és possible que ‘Locas’ es faci més difícil d’entrar-hi. Les primeres aventures de Maggie, entre cohets, dinosaures i multimilionaris, no inviten a pendre's l’obra seriosament, però amb el temps, acabarà centrant les històries en el dia a dia de les protagonistes i els seus problemes més trivials esdevenen el millor recurs dràmatic per convertir l’obra en tota una soup òpera Tex-Mex.
Beto és, segurament, millor guionista que dibuixant, hereu de la filosofia punk ‘do it yourself’, el seu estil ha anat cambiant molt al llarg dels anys i el seu dibuix s’ha anat caricaturitzant amb el temps a l’estil Daniel Clowes (autor de ‘Ghost World’). En canvi Jaime és millor dibuixant que guionista, però de quina manera. El seu estil és exquisit i amb el temps s’ha convertit en un dels meus dibuixant preferits, amb un toc realista no exent d’ironia i comicitat, de traç senzill i linia clara, realçat per un entintat delicat que acaricia cada un dels personatges dotant-los d’una expressivitat molt propera.
El que més m'agrada però és que, segurament, amb les seves obres vaig aprendre a entendre un mitjà, tant vàlid com qualsevol altre, que sembla que s'hagi d'estar justificant constantment a si mateix. El concepte d'heroi, amb capa o sense, és tant ampli com tu vulguis que sigui i sí les pintures d'altamira ja narreven els esforços d'una comunitat per caçar mamuts, després de tants anys, en certa manera, no hem deixat d'explicar la mateixa història una vegada rera l'altra, i ben bé és igual com es faci.

Encara no he aconseguit la meva meta, però això ja és igual. Aquest propòsit, que podria subtitular ‘imaginant la seva mare’, continua. Només creia que aquest ara el més sincer homenatge que els podia fer des del meu modest dia a dia, de la mateixa manera que ells ho han aconseguit amb els seus personatges, que a poc a poc han anat entrant a la meva vida. Hi he estat lligat més anys dels que pensava, i aquesta ja és una historia per si mateixa.

Nota: la llibreria Antifaz còmics canvia de local per situar-se uns números més amunt del mateix carrer Gran de Gràcia, concretament al número 239, a partir del día 25 d’aquest mateix mes.

Los Bros. Hernández ( II )

El món del còmic és un món difícil, més que res perquè sovint no saps on trobar informació. Sí de biografies d’escriptors se’n poden trobar unes quantes, el còmic no pot fer res més que esgarrapar alguna petita aportació a les pàgines d’alguna revista moderna, i això que diuen que està de moda. El que és ben cert és que l’única font fiable d’informació són els canals especialitzats de distribució amb alguna revista de curta tirada, alguna publicació estrangera o les recomanacions d’aquell amic o llibreter de confiança. Internet aporta també alguna font valiosa si saps buscar i tens la sort de cara, però normalment la informació que puguis trobar a la wikipèdia no serà més extensa que la que puguis llegir a les solapes o la contraportada de qualsevol obra, que llastimosament es va repetint ara si i ara també.Aquest era el panorama que afrontava quan, pocs dies després, decidia començar ‘Luba en Norteamérica’. Fullejant les primeres planes m'adonava que no tenia gaire fresca la seva obra anterior, així que vaig apartar uns segons aquell volum per anar a buscar els seus primers recopilatoris que havia llegit un parell d’anys abans, ‘Palomar’ i ‘Rio Veneno’. L’obra d’en Beto requereix un esforç d’atenció, pràcticament ha basat la globalitat de la seva obra en el petit univers d’habitants del fictici poble rural de Palomar, màgic però real -amb bruixes de peus d’ànec i fantasmes de pintors morts- prop de la frontera mexicana amb els Estats Units. I dic petit com podria dir enorme, perqué les desenes de personatges i d’històries que s’entrecreuen al llarg dels centenars de pàgines que ha guionitzat i dibuixat des de l’any 1981 així ho demostren. Aquesta és la raó per la qual sovint s’ha definit la seva obra com el ‘cien años de soledad’ del còmic. No seré jo qui ho afirmi, però tampoc qui ho negui. A mi sovint però, em recorda també la familia Glass dels contes de Salinger i els seus dubtes existencials, o la cootidianitat dels personatges de Raymond Carver i les seves debilitats, però sempre des de l’optimisme del qui sap que les coses no li poden anar pitjor. Ja se sap, cadascú té els seus propis referents, ves.

Dins d’aquest univers assistim al naixement dels personatges, som partíceps de les seves vicissituds i en contemplem les seves morts i tragèdies particulars. Amb el temps alguns d’aquests personantges agafaran més rellevància i les seves vides cobraran més detall. Particularment Luba acabarà protagonitzant totes les seves darreres obres, però allò que fa que l’univers Palomar tingui vida pròpia és el canvi de protagonista. Sovint el mateix fet apareix explicat al llarg del temps des de punts de vista diferents, des del record o des del moment puntual dels fets, des de l’ingenuitat d’un infant espectador o des del punt de vista del protagonista. Tothom es part d’algú o d’alguna cosa, des de Martín ‘el loco’ a la petita Casimira.

En un atac de coherencia temporal doncs, volia retornar a l’inici cronològic de tot plegat, i rebuscant entre els prestatges, per art de màgia, apareixen uns pocs números, que ni recordava haver comprat, de la col.lecció ‘Penny Century’ i ‘la muerte de Speedy’ del seu germà Jaime editats a la col.lecció Brut Comix. I aquí comença la meva petita aventura. Fullejant aquells còmics rústics de paper rugòs i tapes acartronades, llegint les eventures de Maggie i Hopey, les heroines d’en Jaime, no puc deixar de pensar en la Luba o la Chelo, les mestresses d’en Beto. Aleshores recordo que tant a les solapes dels volums d’un germà com de l’altre sempre hi ha alguna referència a la seva mare, àvida lectora de còmics a la seva joventut i culpable d’aquella afició encomanadissa. I aquí comença la meva petita aventura perquè no n’hi ha prou, penso, no n’hi ha prou, la senyora Hernández devia ser tota una dona.

Los Bros. Hernández ( I )

Ja fa uns quants dies vaig deixar-me caure per la llibreria Antifaz de Gràcia decidit a comprar un parell de volums de l’obra de Beto Hernández. Feia poc havia sapigut que s’havien editat al llarg de l’any passat i una necessitat imperiosa em demanava que hi fes cap. I així ho vaig fer. La qüestió és que estava decidit a fer-ne una ressenya per a Newton Town. Raons en tenia varies. La meva avidesa de lectura pels còmics ha minvat bastant els darrers deu o dotze anys, és només que de tant en tant –i això vols dir un o dos cops l’any- em permetia alguna exploració que d’altra per aquest submón. El meu camp d’acció però és limitat, a part de tafanejar l’aparador de la llibreria Arkham o Continuarà quan baixo al centre i alguna escapadeta al mercat de Sant Antoni, on em deixo portar per les velles sensacions de quan m’hi portaven els meus pares de petit més que a rebuscar, només em queda la llibreria Antifaz a tocar de casa.
M’hi trobo a gust, ho he de reconéixer. No puc deixar de pensar en la vella llibreria Tótem de Lleida mentre m’hi passejo i en les primeres excursions on comprava antics números de segona mà, plens de pols, de la revista Víbora on vaig descubrir les seves primeres històries a ‘Sopa de gran pena’, que després s'agruparien en forma de novel.la gràfica a ‘Palomar’. Suposo que aquestes escapades no han deixat que me n’acabés de distanciar mai dels còmics, i a poc a poc hi acabo retornant. Són raconets que sovint em saturen de tant i tant material amuntegat amb l’ordre que només el llibreter i l’asidu col.leccionista sap distingir, però que alhora em retorna aquella fascinant sensació de saber que allà s’hi pot trobar de tot, aquella fascinant compulsió obsessiva del melòman, de l’àvid lector o del col.leccionista de segells.

Deia que de raons en tenia diverses. Primer perquè, aquest darrers anys, apart de rellegir vells còmics que ja tenia de l’omnipresent Alan Moore i alguna que d’altra –però poques- descobertes, l’únic autor al que havia recorregut sovint era a ell, a Beto Hernández. I segona perquè trobo que és un autor bastant oblidat, poc recomanat i encara menys ressenyat als mitjans, o aquesta n’és la meva sensació, i tot i que la meva cultura en aquest camp es més aviat minça, crec poder distingir una bona historia i els trets distintius que fan d’un autor un bon narrador o un simple entreteniment.
La qüestió és, com ja he dit, que estava disposat a fer-ne una ressenya. Vaig a la llibreria, tafanejo una mica, obro un parell de volums que semblen interessants, m’acotxo aquí, allargo el braç allà, ignoro algun apartat premeditadament i quan ja estic disposat a agafar els dos volums en qüestió (‘Luba en norteamérica’ i ‘Luba, el libro de Ofelia’, ambdós d'Ediciones La Cúpula) me n’adono que just al cantó hi ha tres volums ben gruixuts de ‘Locas’ del senyor Jaime Hernández (germà d’en Beto per si no hi havieu caigut). La temptació en aquells moments va ser molt gran, molt, però afegir 800 pàgines a les prop de 450 que ja tenia entre les mans, amb el seu valor econòmic corresponent, no em va semblar massa coherent aleshores, així que vaig deixar que les cabres boges continuessin pasturant a les estanteries.
Aquella decisió aviat es demostraria errònea però, i es que els germans hernandez -o los Bros. Hernández, com a ells els agrada firmar sovint- són molt germans, però allò aleshores encara no ho sabia.

Set dies #4

Llegeixo a la premsa que Molly Ringwald acaba de fer 40 anys. Encara que fa massa temps per poder-me'n recordar amb exactitud, puc endevinar que la vaig veure per primer cop a El club de los cinco, tot i que de la peli seva que jo volia parlar és Pretty in Pink, títol d'or del cinema adolescent d'aquella època en què ella sortia especialment guapa i en què, per primera vegada en una sala de cinema, jo vaig sentit un tema d’una banda que aleshores ja feia una temporada que em pessigollejava l’estomac i el cervell, The Smiths, de qui cap al final del film sonava una cançó titulada Please, Please, Please, Let Me Get What I Want, que condensava a la perfecció l’angoixa existencial adolescent de la protagonista (“Haven't had a dream in a long time/See, the life I've had/would make a good man bad/So for once in my life/let me get what I want/Lord knows it would be the first time”) i, de passada, també d’un pòtol com jo. Durant un temps, la Reingwald d’aquella peli va significar l’ideal de dona absent i irreal que jo buscava. Després he sabut que va refusar els papers d’artista principal a Pretty Woman i a Ghost, i que fins i tot va ser portada de la prestigiosa revista Time. Pel que fa a The Smiths, els havia sentit per primer cop dos anys abans en un inesperat regal de festes, el primer volum de la compilació Now Esto Es Música. El tema seu que incloien era ni més ni menys que This Charming Man, que té el mèrit de recollir en precipitació tots els elements més idiosincràtics de la banda de Manchester. L’edició de març de la revista Mojo ha triat aquest single de Morrissey i Marr com el disc britànic de música independent més important de tots els temps. Espero llegir l’article i la setmana vinent us destapo els altres 49 classificats. Tot i que el CD que regalen en cada número de la revista normalment jo el despatxo ràpid, aquest cop incorpora unes quantes joies relacionades amb l’article de portada realment precioses.

El segon aniversari d’aquesta setmana vull que sigui la celebració dels 10 primers anys d’una altra cause célèbre de la música indie, en aquest cas nord-americana, l’àlbum In the Aeroplane Over the Sea dels Neutral Milk Hotel, l’únic cas que jo conec en què Pitchfork Media s’ha atrevit a concedir un 10/10 a un disc. Merge Records en continua despatxant més còpies que de cap altre disc del seu catàleg i, a la col·lecció 33 1/3 de biografies de discos, el llibre dedicat a aquest àlbum és, de forma miraculosa, el més venut de tots, per davant de Beatles, Kinks, Stones, Smiths, Led Zeppelin i The Velvet Underground. L’anima i arquitecte intel·lectual que hi ha darrera d’aquesta banda d’Athens, Georgia, fundada al voltant del llegendari col·lectiu de músics locals Elephant Six, és Jeff Mangum, ara desaparegut completament de l’escena i que en aquest article s’atreveixen a etiquetar com el Salinger de l’indie rock. Durant un temps jo m’hi vaig obsessionar amb aquesta banda, i en guardava les esporàdiques ressenyes i pocs articles que trobava a Internet. Fa dos anys, quan ni encara tenia el costum d’escriure que tinc ara, una força interior em va impulsar a intentar-ho i vaig omplir dues quartilles empés per la intensitat d'aquella petita obra mestra. Les seves lletres em semblaven autèntica poesia. Què pot tenir un disc per generar tan rebombori? Només qui s’hi acosti tastarà la glòria d’un dels autèntics grans àlbums de la nostra generació.

Ara ja comença a fer temps que no m’acosto a un club a veure un concert. Els meus horaris entre setmana em deixen baldat i amb poques ganes de sortir de casa i anar fins a Barcelona i tornar. Com us explicava fa una setmana, si hi ha un disc que m’ha subjugat darrerament és el Civilians de Joe Henry. Doncs bé, resulta que estava assabentat que venia a actuar a la Sala Apolo, i haig de reconèixer que en el meu interior alguna cosa em burxava a anar-hi, amb la certesa que podia ser un d’aquells concerts que es recorden tota la vida. Finalment, però, no hi vaig acudir, i la crítica de Luís Hidalgo al País és tan formidable que, mentre la llegia, la ràbia em rosegava i no sabeu de quina manera. Una autèntica llàstima, una oportunitat perduda. Només em veig capaç de recuperar-me'n si finalment es compleix el que s'anuncia aquí , la possible gira de Tom Waits per Europa aquest estiu.

Demà toquen a Lleida, en concert únic a Espanya, Fairport Convention la mítica banda britànica de folk-rock psicodèlic de finals dels 60 i començaments dels 70. Espero parlar-ne la setmana vinent. Un dels punts de venda és aquesta fantàstica botiga, segell i distribuïdor discogràfic local de nom Guerssen, que farà les delícies dels que cerquen rareses.

I acabo amb una trivialitat. Ha mort Paul Cole, l’home que apareix badant a la vorera dreta de la cèlebre portada del disc Abbey Road dels Beatles.

The Psychedelic Furs, Pretty in Pink BSO: Pretty in Pink
The Smiths, Hatful of Hollow: Please, Please, Please, Let Me Get What I Want
The Smiths, This Charming Man 7’’: This Charming Man
Felt, Penelope Tree 7’’: Penelope Tree
The Sound, Shock of Daylight & Heads and Hearts: Total Recall
The Wild Swans, The Revolutionary Spirit 7’’: The Revolutionary Spirit
Neutral Milk Hotel, In the Aeroplane Over the Sea: In the Aeroplane Over the Sea, Holland 1945, Ghost & Two-Headed Boy Pt.Two
Tom Waits, Closing Time: Grapefruit Moon
Tom Waits, Real Gone: Trampled Rose
The Beatles, Abbey Road: tota la cara 2

Lack of Afro - Press on

Adam Gibbons és un xaval multiinstrumentista de 26 anys que després d’haver planxat uns pocs singles llança el seu primer llarga durada amb freestyle records a finals del 2007 i per un servidor s’ha convertit en una de les millors descobertes dels darrers anys.

El disc ‘Press on’ comença amb una cosa semblant a una declaració de principis recordant els vells discs de polydor i james brown i segueix amb 12 cançons pràcticament instrumentals que no oblidaràs fàcilment. Lack of Afro aconsegueixen amb el tema ‘the outsider’ (curiosament igual que el darrer disc de dj shadow) que una tornada de vents que es repeteix i repeteix fins a la sacietat es converteixi en un clàssic immediat com si es tractes d’un nou guns of navarone o un nou green onions. I aquesta només és la peça que obre el disc.
És un llarga durada que rebossa heavy funky, jazz i soul de la millor classe pels quatre costats rodejat de Hammonds, saxos i una bateria que dificilment oblidaràs. ‘Mongrel Strut’ veu dels classics més directes amb homenatge inclòs a ‘the champ’ dels Mohawks i per recorder-nos que ens trobem al 2008 s’atreveixen amb una versió impossible de ‘When the sun goes down’ dels Arctic Monkeys que ningú s’espera.
Recorda DJ Shadow i US3. Sens dubte el posaria a l’altura de clàssics moderns com “endtroducing” o “Hand on the torch”, no per similituds eslitístiques sinó pel concepte creatiu que impliquen i la reivindicació dels clàssics des d’un punt de vista contemporani. Si bé dj shadow recorre al samplejat més descarat i a l’scratch més virtuós i US3 ho fa des del hiphop per renovar un gènere com el jazz, amb Lack of Afro aquesta transgressió és molt més difusa i diluida. Potser, per sort, ens trobem ja en un punt d’inflexió en el món de l’electrònica. De la mateixa manera que darrerament hem vist el retorn d’estils com el folk (no, arnau?) potser ja va sent hora que l’electrònica passi a un segont pla i deixi les bases per a esdevenir un element de producció que alimenti i no amagui, sinó que ressalti, les virtuds de la música. Segurament la peça ‘Touch my soul’ en sigui el millor exemple.
‘Press on’ és una reivindicació de l’encant pel so analògic i l’esperit del directe, però poques vegades trobaràs un disc d’esperit tant classic que pugui sonar tant modern. Carn de samplejat directament.
Conceptualment, no és cap novetat agafar com a referència vell jazz i funk afegint break beat, superposant parts en directe per acabar esdevenint musica de ball, com s’ha fet tantes i tantes vegades els darrers anys, però de fet també és el que fa que aquest disc destaqui per sobre dels alters. Hi ha molt soul en aquest disc, però no em refereixo només a música soul, sinó a allò que s’ha de tenir com a músic i productor per enganxar la gent i no deixar que s’escapin.

Pleasantville - Gary Ross [1998]

Normalment de la combinació nits d’insomni i televisió no en pot sortir res de bò, i tot i que fa temps que dormo la mar de bé, precisament aquest cap de setmana passat, la combinació en qüestió em va portar una agradable sorpresa de nom ‘Pleasantville’.
Sorprenement, aquella pel.lícula que començava penosament com qualsevol comèdia juvenil dels vuitanta –he de reconéixer que no vaig poder deixar de pensar en ‘Regreso al futuro’ o ‘Matinee’ els quinze primers minuts de metratge-, evolucionava cap a la comèdia fantàstica, amb moments molt intel.ligents, i posteriorment agafava uns tocs dramàtics que em van acabar desvetllant –ara si, definitivamant- deixant-me amb una màgica sensació al cos durant molta estona com només ‘Eduardo Manostijeras’ havia aconseguit abans. Tot i que és veritat que el final decau quan, inevitablement, tant a l’actor com a l’espectador se l’ha de fer tornar a la realitat amb una sensibleria innecessaria, és innegable que durant el seu recorregut ha aconseguit endinsar-te, amb molta solvència, per uns camins de difícil recorregut per qualsevol director.
I es que la pel.lícula té moltíssimes lectures. Tal com Woody Allen ja va fer amb ‘la Rosa púrpura del Cairo’, el protagonista del conte, que apaga les seves frustracions amb el vell serial en blanc i negre que dóna el nom a la pel.lícula, acabarà creuant la frontera del que és real i del que és ficció. Allò que sembla començar com un homenatge a les velles telesèries evoluciona cap una crítica a la intolerancia, al racisme i es converteix en un cant als sentits i a la llibertat d'expressió (en el més ampli dels significats) gràcies a uns efectes especials –brillants per la seva sencillesa i simbolisme- que ens permeten navegar per un món en blanc i negre que a poc a poc es va tenyint de color, aconseguint moments d’una bellesa plàstica innegable. La pel.lícula també funciona com a crítica al masclisme i a la violència de gènere, en alguns moments desde la comicitat més bàsica però també amb alguna de les millors escenes que recordo, com la del fill maquillant la seva mare "de color", d'una tristor alarmant.
Gary Ross va rodar la pel.lícula l’any 1998 i va rebre 3 nominacios als oscars i tot i que n’havia sentit a parlar sovint mai li havia donat importància. Tampoc vull vendre la moto a ningú, bé és cert, tal com he dit, que el film patina en algun moment i alguna de les múltiples lectures podrà molestar a més d'un, però si algun dia et ve de gust una bona comèdia amb crítica social inclosa, no ho dubtis, potser aconseguirà sorprendre’t com a mi.

frase a recordar #2

"El que passa amb la fama és que el seu concepte, tal com l'entenem ara, no havia existit abans del segle XX. En èpoques anteriors ja podies ser molt i molt conegut que et reconeixerien un miler de persones com a molt, i això sent el papa com a mínim. Al S.XX, amb tota aquesta onada d’informació, de cop un tipus diferent de fama és possible. I això em porta a pensar que el que ha fet la fama és reemplaçar el mar com a element d'aventura per a la gent jove. Si fossis un jove atrevit del S.XIX probablement voldries escapar a la mar, tant com al S.XX formar un grup de pop. La diferència és que al S.XIX tindries un nivell de coneixement acceptable de l'element abans d'aventurar-t’hi i probablement hauries, com a mínim, aprés a nadar.
El fet és que no hi ha manual per aconseguir la fama, així que el que tindrás serà gent jove que han fet un bon còmic, una bona pel.lícula o un bon disc que de cop els diuen que són uns genis i s'ho creuen.”

Alan Moore

Extreta del documental 'the mindscape of Alan Moore', àltament recomanat, no només per entendre la complexa figura d'aquest autor, sinó també per decobrir cóm les paraules shaman, alquimia o revelació encara tenen cabuda avui en dia.