Pluja

Hi arribo a temps o ja faig tard a dedicar un post a la pluja? Sembla que no, a la web del Servei Meteorològic de Catalunya anuncien que la nuvolositat variable i els xàfecs continuaran les properes jornades, sobretot a l'interior i en especial al nord de Catalunya, i que el cap de setmana el temps insegur encara guanyarà més protagonisme i els ruixats i les tempestes es podran generalitrzar a tot el dia i a més indrets del territori. Això vol dir que, amb una mica de sort, el que ve pot ser el tercer cap de setmana seguit passat per aigua.

Aquests dies m'he entretingut a buscar temes musicals que tinguessin la pluja com a protagonista i n'he trobat un fotimer. El primer, el tema que els The Go-Betweens van triar per encetar el seu quart disc, Liberty Belle & the Black Diamond Express, de l'any 1986, una peça molt impetuosa que fa començar amb força un disc que inclou algunes de les millors composicions de Robert Forster i Grant McLennan com The Wrong Road o Twin Layers of Lightning.


The Go-Betweens - Spring rain

Estic d'acord amb l'Enciclopèdia Wikipedia que Rain és una de les millors cares B de single de tota la discografia dels Beatles. En un número de la revista MOJO dedicat a la banda de Liverpool, Andy Partridge dels XTC deia que aquest tema representa el tret de gràcia als Beatles de la primera època, entés com la música feta simplement amb guitarra, baix i bateria. De fet, aquesta cançó es va enregistrar durant les sessions de gravació del Revolver, que al seu temps va ser el primer disc estilísticament ambiciós dels Fab Four. Ah, a la cara A del senzill hi havia Paperback Writer.


The Beatles - Rain

Ben aviat vull dedicar un post a un dels instruments que més m'emociona escoltar, la guitarra Rickenbacker. Precisament aquests dies estic llegint una biografia de The Byrds i repassant tota la seva discografia, o sigui que n'estic ben amarat. També és l'elecció del guitarrista de The Loft, una banda de meitat dels 80 que militava al cèlebre segell Creation d'Alan McGee. Aquí hi apareixen perquè tampoc hi ha tantes ocasions de desenterrar bandes d'aquesta discogràfica però és que, a més, sabeu com es va dir el següent grup del seu cantant i guitarrista quan es van separar? The Weather Prophets.


The Loft, Creation: Flowers In the Sky 1984-1987: Why does the rain

Hi ha grups que per algun misteriós motiu t'atrapen emocionalment i no pots evitar continuar donant-los una i una altra oportunitat. És el cas dels The Ladybug Transistor, per exemple. I no és que la seva música no m'agradi, senzillament és que tenen un so tan especial que els fa uns éssers únics. Tots en tenim de bandes d'aquestes, que defensariem davant de tothom i que ens agraden per motius inexplicables. Són grups d'una bellesa indefinible, inatrapable i inenarrable, i deixes que la seva música et gronxi i et segresti l'ànima. Uf! I ara mateix acabo de decidir que queda pendent un post dedicat a aquesta mena de grups.


The Ladybug Transistor, The Albemarle Sound: Like a summer rain

I m'acomiado amb un estàndard de la música popular nord-americana, el que els anglosaxons en diuen un evergreen, un d'aquells temes que no moriran mai. La majoria estan associats a un intèrpret, però no crec que aquest sigui el cas. M'encanta quan diu "Every time it rains, it rains/pennies from heaven./Don't you know each cloud contains/pennies from heaven./You'll find yor fortune falling/all over town./Be sure that your umbrella is upside down.[...]So when you hear it thunder/Don't run under a tree./There'll be pennies from heaven for you and me.", em recorda quan a casa deien quan plovia que allò eren com bitllets de mil. També deu ser el que pensen els pagesos fins que comença a pedregar. La versió de Sinatra és del seu disc Songs for Swingin' Lovers, una de les seves col·laboracions amb l'arranjador Nelson Riddle per la companyia Capitol. També en trobareu versions de Billie Holiday, Louis Armstrong, Tony Bennett, Big Joe Turner, Dean Martin o Louis Prima.


Frank Sinatra, Songs for Swingin' Lovers: Pennies from heaven

The Troggs, Cellophane: When will the rain come
The Jayhawks, Rainy Day Music: Save it for a rainy day
Bill Evans, Alone: Here's that rainy day
Ella Fitzgerald, The Songbooks: Come rain or come shine
Billie Holliday, Lady in Autumn: Stormy weather
Diana Krall, Love Scenes: Garden in the rain
Sir Douglas Quintet, The Best of Sir Douglas Quintet: The rains came
Grateful Dead, American Beauty: Box of rain
Traffic, Mr.Fantasy: Coloured rain
Temptations, I Wish It Would Rain: I wish it would rain
The Jesus & Mary Chain, Darklands: Happy when it rains
Gene Clark, This Byrd Has Flown: Rain song
Richard Hawley, Coles Corner: Just Like The Rain

Històries exemplars: Miles Davis

Ahir Miles Davis hagués fet 82 anys. Com en la seva cèlebre fotografia, cada dia veig més clar que aprenc més quan tinc la boca tancada i escolto.

La temptació de saber

L'obesessió pel control absolut i el coneixement total sempre m'ha semblat absurda, però és una malaltia del nostre temps. Absurda i, en certs casos, anti-clímax i anti-poètica. Jo ja fa molt de temps que he renunciat a abastar-ho tot, en tinc prou amb el que em trobo cada dia, i he arribat a la conclusió que les coses que que em deixo pel camí senzillament no cal saber-les. I si cal, ja les aprendré quan toqui. Jo he decidit conviure amb la poesia del fortuit, amb la partitura de l'atzar.

S'ha d'admetre, però, que de vegades en necessitem més, i tot i que ja ens cordem nosaltres mateixos les sabates des de fa temps i ens sabem mocar solets des de fa anys, hi ha moments en que se'ns pot fer absolutament necessari saber, per exemple, què li xiuxiueja Bill Murray a Scarlett Johansson en els moments finals de Lost In Translation, just abans que els Jesus & Mary Chain engeguin Just Like Honey. Amb l'ajuda de la tècnica digital, sembla que algú ha pogut desentrallar aquestes últimes paraules abans que la parella se separi. Però, és una mentida el que sentim? Formen part del guió aquestes paraules? És això el que pretenia Sofia Coppola? Ho fa tot més interessant saber-ho? Cliquem el play?

Dels diaris: Supernova

Segons l'American Heritage Dictionary, una supernova és un fenòmen celeste estrany consistent en l'explosió de la major part de materia d'una estrella que té com a resultat un objecte d'una lluminositat extrema i una vida molt curta que emet vastes quantitats d'energia.

La fotografia pertany a una notícia que vaig trobar a l'edició de dijous passat del diari El País, on s'explicava que telescopis de la NASA havien captat una explosió d'una supernova a la vía làctea que havia tingut lloc fa 140 anys.

Aquesta lectura em va recordar la magnífica definició que allmusic.com fa de Syd Barret. Diu exactament, "Like a supernova, Roger "Syd" Barrett burned briefly and brightly, leaving an indelible mark upon psychedelic and progressive rock as the founder and original singer, songwriter, and lead guitarist of Pink Floyd." Tenint en compte que les supernoves també poden provocar la formació de nous estels, llavors sí, definivament Syd Barrett encaixa del tot amb aquella definició acadèmica, i si no que ho preguntin a David Bowie, a Robyn Hitchcock o a Julian Cope.


The Church - Under the Milky Way



Pink Floyd - Lucifer Sam

10 discs - 10 raons (i II)

Disco Inferno – D.I. go pop [1994]

La meva relació amb aquest grup és d’amor incondicional. Em fascina que gent pugui tirar endavant projectes com aquests al marge de tendències i alhora crear escola. Pioners d’allò que posteriorment s’ha anomenat post-rock, Disco inferno va començar sent un grup molt influenciat per Joy division però amb el seu, aquest, segon disc se’n van distanciar per donar forma a la seva pròpia personalitat musical. El meu primer contacte amb ells va ser através d’un dels primers discs que va incloure Rock de lux amb la cançó Starbound. El seu enigmàtic i experimental so em va fascinar tant que vaig anar com boig durant una temporada per fer-me amb tota la seva discografia, com ja vaig explicar en un post anterior.
Segurament és el disc amb el que vaig sentir, conscientment, la paraula sampler per primera vegada i a interessar-me per totes aquelles coses rares i maravelloses que era capaç de fer. Estranyament bonic.
Cançó destacada: Footprints in snow

Telefilme – Fade in, Fade out [1995]

Reconec que el primer contacte que vaig tenir amb Telefilme va ser d’allò més intrascendent. Recordo veure’l encara com a millor disc de l’any per a la revista Rock de Lux. Aquells eren uns anys que ho comprava pràcticament tot de forma impulsiva buscant noves sensacions. Les referències no podien ser millors però. Aquest grup format per Tito Pintado, ex membre de Penélope Trip –grup pioner de l’indie espanyol- i David Rodríguez de Beef es van treure de la mànega una obra mestra de la forma més inesperada.
L’eleboració del disc ja va ser curiosa si més no. Es diu que David es divertia a casa fent sons amb el seu nou sàmpler i després enviava per correu les cintes a Tito que li acabava de posar les veus. Un disc tant enigmàtic i atractiu com els collages plens de color i aparentment inocents que ilustren la portada.
Cançó destacada: Il diavolo

Rinôçérôse – Rinôçérôse [1996]

La història de per què aquest disc es aquí és curiosa, si més no per a mi, ja que també deu ser un dels discs que he escoltat menys vegades. La veritat és que el disc en si no m’agrada però em recorda un dels millors concerts que he vist mai, en una carpa d’una de les primeres edicions de Benicàssim. Aquest grup aleshores encara pràcticament desconegut havien d’amenitzar la vetllada a la carpa dance mentre un dels grans tocava a l’escenari, i no ho van poder fer millors, es van posar tot el públic a la butxaca amb un espectacle auster però alhora molt surrealista.
Com podia ser que la gent estigués ballant com boja a la carpa dance quan només hi havia cuatre o cinc persones –ara no recordo- amb guitarres a dalt de l’escenari? Com s’ho feien per produir aquells ritmes brillants? I la pregunta més important, qui eren aquells dos tios que es passejaven per allà dalt amb caps de rinoceront fets de paper couché?
L’única experiència similar que he tingut posteriorment a nivell musical va ser el concert de ratatat al Summercase, i va estar a anys llums d’aquesta.
La qüestió és que absolutament suat vaig córrer a l’stand de Elefant records que hi havia just davant de la carpa a comprar el disc, aquest, només acabar el concert. Un dels primers que van publicar al seu segell d’electrònica de nova fornada.
Cançó destacada: Metal mental dub

Novophonic – Novophonic 67/97 [1997]

Aquest disc havia de caure a la força, bé aquest disc no, més aviat aquest grup. Bueno aquest grup tampoc de fet, més aviat aquest col.lectiu o ... potser ni tant sols això, diguem aquest a seques. De fet Novophonic no és un grup, si fos una persona perfeccionista hauria d’haver escrit diversos artístes davant del títol però Novophonic va ser molt més que tot això. Darrera d’aquest segell que va passar pràcticament inadvertit en termes comercials s’amagava l’eclèctic artista Javi P3z, que conjuntament amb altres col.laboradors com Makala o Txarly Brown van tirar endavant aquest ambiciós projecte sota diferent noms artístics, alguns tant delirants com Camping Gaz & Digi Onze, o Digi Ramdom, Electropez, Instrümental, Parafünk i Trio Kempes. Sota tots aquest pseudònims s’amaga sempre la fascinant personalitat de Javi P3z, un xaval que va començar fent hip hop quan ningú encara en feia en aquest país i va acabar fent remixos per a gent com Pizzicato five o Alex Gopher. La llegenda diu que un famós dj francés també li va demanar que fes un remix d’un tema seu, es veu que el resultat (amb veu de Billy Holliday inclosa) va ser tant infinitament superior a l’original que l’artista en qüestió es va negar a publicar-lo i ha quedat inèdit per sempre més.
Abans que el senyor Javi P3z es veiés beneït amb el naixament de tres bessones va tirar endavant aquest segell que va publicar sobretot maxis -que alguns dels millors dj del món es van dedicar a passejar per les pistes- i alguns recopilatoris en cd. No és difícil entendre com el seu eclecticisme va atreure l’atenció forània ni, per aquesta mateixa raó, perqué mai va tenir repercussió comercial. Barrejar house i música surf amb funky i soul, diàlegs de vells serials de televisió i desmontar-ho tot amb un prisma alhora experimental, molt ballable i, sobretot, amb un sentit de l’humor fascinant, no és fàcil.
Posteriorment s’ha pogut veure aquest geni passejant-se amb la Javi P3z Orquesta on, com a mestre de cerimonies, interpreta els seus vells hits a ritme bachata, merengue o chachachà amb tota una orquesta.
Tot un freak i un geni com n’hi ha pocs, i el meu ídol incondicional, encara.
Cançó destacada: Caracas -instrumental-

Diversos Artistes – the In Crowd, the story of northern soul [2001]

La primera vegada que vaig sentir parlar de Northern Soul va ser a través del meu germà petit i d’un recopilatori que escoltava de Bronco Bullfrog. Me’n parlava sovint i tot i que no el vaig arribar a escoltar mai aleshores, si que el vaig sentir molt radera de la porta de la seva habitació. No se quines van ser les raons que em van fer comprar aquest recopilatori en particular però allò va ser l’inici d’una història d’amor que ha perdurat fins ara.
Aquest no és ni de bon troç el millor recopilatori que en tinc però en va ser el primer i té el mèrit d’haver-me obert les portes a tota una col.lecció nova de sons que he devorat compulsivament des de llavors i que ells solets ja em donarien per fer una altre top ten. Indubtablement marca l’inici i final d’una època personal.
Cançó destacada: Doni Burdick – Bari Track

10 discs - 10 raons (I)

Com que no tenia massa coses a dir però tenia ganes d’escriure alguna cosa he pensat que el més fàcil seria recorrer al típic top ten que –no, no mentiu- a tots ens agraden. Aquí va el meu. Deu discs cronològicament ordenats que han marcat una vida.

The Wedding present – Bizarro [1989]

Recordo aquest disc en vinil rondar per casa. D’alguna manera li he d’agraïr a MalcolmBowie que de forma inconscient em donés l’oportunitat d’escoltar-lo. No se si a ell els regals de boda el van acabar mai de convéncer, jo crec que més aviat no, a mi en canvi em van fascinar de seguida amb aquella saturació de guitarres de ritme frenètic que es feia impossible d'imaginar com s’ho farien per sonar igual en directe.
L’únic grup que he vist tocar en concert amb dos bateries i dos baixos en un ja llunyà primer festival de Benicàssim.
La qüestió és que ara el tinc jo a casa meva, ben exposat a la pared. Tot un luxe. Merci.
Cançó destacada: Kennedy

Ride – Nowhere [1990]

Aquest disc també li he d’agraïr a un vell company d’escola que me’l va fer escoltar quan encara rondaven les fantàstiques cintes de cassete de mà en mà. Si no recordo malament a l’altra cara de la cinta hi vaig gravar Michael Nyman. Si, ja ho se, no s’assemblen en res però aquella cinta era perfecta per entrar en un estat de flotació conscient. Per a mi, aquest disc és tota una màxima d'allò que el moviment shoegaze va ser i va ser capaç de fer. Per uns serà ‘loveless’ de my bloody valantine, per altres serà ‘Souvlaki’ de Slowdive, per a mi és aquest. Alguns grups van creixent a poc a poc per arribar al cim després d’anys de rondar pel món. Ride van preferir el camí difícil, van començar des de dalt de tot i es van deixar caure per una més que irregular carrera fins a tocar terra i fer xof. Doncs fes xof tu també a la fantàstica onada que ilustra la portada del disc.
Cançó destacada: Vapour Trail

The Charlatans – Between 10^th & 11^th [1992]

La tria d’aquest disc ha estat difícil. L’he inclòs perquè representa una època molt concreta d’ebullició musical, la del so manchester (o madchester). Segurament hi ha discs que representen molt millor aquells anys, el primer dels Stone Roses o el ‘pills'n'thrills and bellyaches’ dels Happy Mondays per sobre de tots, però aquests discs no representaven el que jo volia transmetre. També volia englobar el fenòmen efervescent de l’electrònica i l’experiència lisèrgica que va començar a explotar aquells anys. Hi ha dos discs que destaquen per sobre dels altres, 'Screamadelica' de Primal Scream i 'Exit Planet Dust' de Chemical Brothers. Els Charlatans mai van ser un grup que destaqués especialment, sempre van semblar anar a remolc, de fet, però, han acabat sent dels pocs únics supervivents d’aquella època. Si 'Screamadelica' va sentar les bases d’una nova manera de fer (i per molts és considerat el disc que va començar una època) i 'Exit Planet dust' va fer explotar el fenòmen per fer-lo arribar a un públic multitudinari, ‘Between 10th & 11th’ es troba a caball d’ambdòs, no ja només cronològicament, sinó també estilísticament. És un disc rar dins la discografia dels Charlatans, i es pot considerar com un experiment que no van repetir mai més. Segurament la seva amistat amb els membres dels Chemical hi va tenir molt a veure i els va apropar a les pistes de ball més que mai. No m’estranyaria que la posterior col.laboració de Tim Burgess a Life is Sweet en fos el seu agraïment. Així el considero jo, el pas previ i necessari abans que germans químics llancessin la bomba definitivament, i tot un disc que no pararé mai de recomanar.
Cançó destacada: Weirdo

Los Planetas – Super 8 [1994]

El disc que va marcar tota una generació en aquest país. En plena època dorada del moviment indie espanyol apareixien aquest guanyadors del concurs de maquetes de Rock de lux per trencar tots els tòpics. Segurament no és el millor disc d’ells però si és el disc que va demostrar a molta gent posteriorment que les coses es podien fer diferent.
És possible que l’única cosa malament que van fer fos triar ‘que puedo hacer’ com a single del disc.
Encara recordo escoltar-lo fascinat al llit plegable de casa amb el primer discman que vaig tenir. A vegades em pregunto si el merit del disc van ser els propis membres del grup o l’extraordinaria producció de Fino Oyonarte. Cal recordar que als inicis Los Planetas van facturar alguns dels pitjors concerts que hagi pogut escoltar algú. Molta gent encara recorda la seva penosa actuació a Benicàssim l’any que semblava s’havien de consagrar finalment. Tot i això no crec que superés la llastimosa veu d’Ian Brown amb els Stone Roses a l’antic Zeleste. Això ja és igual ara, sort que els fans ho acaben superant tot a força de bona voluntat.
Cançó destacada: 10.000

Portishead – Dummy [1994]

Segurament el disc que més m’ha impactat des de la primera escolta. Poca cosa es pot dir d’aquest disc que tothom coneix. Jo recordo haver-lo comprat sense tenir-ne la més mínima referència i quedar fascinat amb aquells sons estranys, distants però alhora càlids que després anomenarien trip-hop. Jo no em cansaré de dir mai que això és un disc de blues. Segurament és també el disc que em va fer ser un defensor a ultrança de l’electrònica durant una època -justificant que aquells sons artificials eren capaços de fer posar la pell de gallina- fins que tot va semblar acabar sonant igual.
Un disc tocat per les musses, una Beth Gibbons pletòrica i l’inici d’una nova època.
Cançó destacada: it's a fire

Dels diaris: From Hell

Llegeixo a la premsa que hi ha prevista la publicació a Espanya d'una compilació de cartes de Jack l'Esbudellador. Segons l'article, sembla que els ripperòlegs tradicionals no donen massa importància a aquestes missives, però els autors d'aquest nou llibre diuen que són "els nostres únics camins cap a la realitat del passat". Aquesta novetat editorial coincideix amb l'exposició als Docklands de Londres de part de la documentació de la policia utilitzada pels exegetes de la biografia de l'assassí. La de la foto és la única carta de la que s'està absolutament segur que pertany a l'Esbudellador, i fins i tot Alan Moore la fa sortir a la seva obra. Diu exactament, "Sr. Lusk, Li envio la meitat del ronyó que em vaig endur d'una dona i que vaig guardar per vostè. L'altre bocí el vaig fregir i me'l vaig menjar. Va ser boníssim. Segurament, també li faré arribar el ganivet ensangonat que vaig fer servir si s'espera una mica més. Signat: enxampi'm si pot, Sr. Lusk". Si aquesta és la seva lletra, quina tinta devia fer servir? La carta és escrita la tardor de 1888 "des de l'infern".

Malgrat que, com ja vaig dir, en el meu cap el llibre d'Allan Moore i Eddie Campbell sempre estarà associat al disc de Joe Henry, avui no em sé estar de penjar el tema que Morrissey, tant amic de les bromes macabres, va dedicar a Jack The Ripper.


Morrissey - Bethoven Was Deaf - Jack the Ripper

Històries exemplars: Hugo Cabret

Acabo de retrobar aquesta fotografia, un fet real, el d'un tren Exprés que el 22 d'octubre de 1895 havia entrat a massa velocitat a l'estació de Montparnasse de París. Els frens no li van funcionar, la locomotora va envestir la tanca de protecció i el tren va descarrilar, va travessar rabent el vestíbul, va esberlar dues parets i va acabar sortint per una finestra i aparcant al carrer envoltat de miques de vidre. Diuen que molts anys després la gent encara en parlava. La única víctima va ser Marie-Augustine Aguilard, ferida de mort per un bocí de mur, que estava esperant el seu marit al peu de l'estació. La companyia de trens va pagar les despeses del funeral i una pensió de manteniment als seus dos fills.

La imatge és la típica d'un somni o d'una pel·lícula infantil, però ja la vaig descobrir a La invenció d'Hugo Cabret, de l'escriptor i il·lustrador Brian Selznick, un llibre que parteix d'uns fets reals, uns autòmats de corda que es van trobar abandonats en un pis de París, que van ser donats a un museu de la ciutat, però que finalment van acabar a les escombraries. L'obra, una combinació d'àlbum il·lustrat i novel·la gràfica, intenta refer la història a partir d'Hugo, un noiet orfe que malviu amagat a l'estació amb la dèria de reparar un autòmat que havia trobat el seu pare i que representa un home escrivint en una taula. Hugo l'aconseguirà fer funcionar, el dibuix que en surt el conduirà a l'ancià venedor de la parada de joguines, i acabarà descobrint que darrera d'aquell home sorrut s'hi amaga l'inventor d'un dels artefactes més formidables del nostre temps. El llibre és un homenatge a la imaginació i a la glòria del cinema i està editat en català per Editorial Cruïlla.

De coses perdudes i retrobades

Hi ha coses que no et pots treure del cap per més que ho intentis, algunes són records dolorosos que s’han guanyat una digna posició al podi de la memòria per mèrits propis, d’altres són moments d’absoluta felicitat on les visceres s’hi aferren per recordarte que tot és possible, d'altres són coses tant senzilles com aquell cotxe de joguina que tenies de petit. Aquesta és la meva cosa perduda número u. És veritat, jo tenia un cotxe de joguina quan era petit amb el que encara hi penso sovint. Un dia el vaig perdre a la platja enterrat a l’arena. Moltes vegades, quan retorno a aquella platja encara el busco amb la mirada i si no fos per allò del que dirán, si pugués abstraure’m –ni que fos uns segons- d’aquesta realitat i centrar-me en allò que realment importa, em posaria de genolls immediatament a esgarrapar la sorra i foradar tota la platja fins a trobar-lo, omplint-me els pantalons d’arena i empastifant-me de gust i de plaer.

Darrerament he estat fent repàs de coses perdudes de forma inconscient. No és la meva intenció fer un post avorridot i pretenciós d’introspecció personal sobre el pas del temps i allò que anem perdent pel camí, no és aquest el tipus de repàs que he estat fent. Diria que cauré en el perill de semblar absolutament superficial, però és que aquest adjectiu cada vegada em sembla menys negatiu. I no perqué gosi d’aspectes positius persé, sinó perquè a l’altra banda del mirall, d’aquells que frueixen lluint els seus intelectualismes místics, cada cop hi veig més snobisme desfassat i una necessitat d’autoafirmació que a mi, personalment, em queda molt llunyana. No sóc amic d’intelectuals ni d’ilustrats.

Com deia -amb el perill concient de semblar absolutament superficial, recordeu- diré que el que m’ha portat a escriure aquest post és el disc ‘The white birch’ de Codeine, que ara mateix acabo d’escoltar després de molts anys. No negaré que m’ha traslladat en certa manera a una època en concret en la que no hi penso gaire –no perquè els meus pensaments l’evitin sinó perqué segurament no val gaire la pena recordar-la, per buida i pretenciosa-, però el que si que m’ha fet reviure són velles sensacions, sovint més interessants que el mer record, al meu parer.

Cada cosa té la seva pròpia manera de perdre’s. El disc ‘The white birch’ de codeine va desapareixer després d’un intercanvi monetari amb un vell amic. M’he venut moltes coses al llarg dels anys, aquesta en va ser una. No ho lamento pas. Com tot cada cosa té el seu moment. Serà que en aquell moment no la necessitava, no tant com ara si més no, benvingut siguis. Aquesta és la meva cosa perduda número dos.

Un altre disc que he estat escoltant darrerament és ‘the blue moods of Spain’, I tot i que no es pugui dir que l’hagúes perdut si podria dir que l’he retrobat. Curiós això del llenguatge.

Uns altres discs amb els que he estat pensant sovint darrerament són uns singles del grup ‘Disco Inferno’ que vaig estar buscant com un boig a la seva època. Estic parlant de l’any 95 aproximadament. Després de tafanejar i rebuscar per totes les tendes de música d’aquesta ciutat no vaig tenir altra forma d’aconseguir-los que demanar-los als gentils homes de la tenda CD Drome. Poques setmanes després rebia una trucada dient que ja podia passar a recollir-los. Finalment ja podia escoltar aquelles extravagants melodies. El més curiós és que pocs mesos després no vaig dubtar a vendre-me’ls a un company per un preu ridícul. Amb el perill de semblar idiota diré que ho vaig fer encantat, i no perquè aquella rara música hagués deixat d’nteressar-me, al contrari, d’alguna manera vaig sentir com allò ja formava part de mi i podia desfer-me'n perfectament sense temor. Em sentia com estar fent un favor a més d’una persona.

El que està clar és que no necessitem posseir una cosa per tenir-la i que haver-nos després d’algo vulgui dir que l’hem perduda, o encara més, el fet de tenir algo no vol dir que l’haguem trobada. Aquests vells singles no son la meva cosa perduda número tres, però si que ho son també en aquest text.

-----------------------

Ahir tocaven els James a Barcelona. El meu germà m’hi va convidar molt amablement però vaig preferir refusar-la. Tot i que recomanaria aquest grup a qualsevol que busqui escoltar bones melodies diria que no era el meu moment per retrobar-los, espero que funcioni com a excusa Arnau, sembla que sempre en necessitem una, avui aquesta ha estat la meva.

Perqué no m’agraden els directes

Fa uns dies mirava la pel.lícula ‘the doors’ d’Oliver Stone. Cap al final, enmig d’una multitudinaria massa anònima corejant un dels seus hits, amb els braços drets alçats al ritme de la melodia, al desamparat Jim no se li acut res més que anomenar-los a tots plegats feixistes. La veritat és que entre els xiulets i la indignació posterior la comparació funciona.

Sempre arriba un moment en que el personatge públic ja no pot, o no vol, donar allò que s’espera d’ell i la devoció es converteix en la més gran manca d’honestedat per part del públic sota capes de falses bones intencions. I es que a tots plegats no ens interessa res més que salvar-nos el nostre propi cul.

El lamentable espectacle al voltant de la figura d’Andrés Pajares, salvant les distancies, no es diferencia en res a les velles imatges de l’Elvis de la darrera època, la manca de gràcia de l’humorista Lenny Bruce quan no feia res més que criticar la hipocresia institucional dalt dels escenaris o la desgraciada trajectòria d’un dilapidat Michael Jackson que no ha tingut al seu voltant més que voltors carronyers.

Els grans escenaris no funcionen, i això no és una afirmació literal.

Back to basics

Back to basics, from Wiktionary, "A conscious return to fundamental principles."

Acabo de sentir a les notícies que avui se celebra el quarantè aniversari del fets del maig del 68 a Paris. Està bé que sigui així ja que, curiosament, el decorat de fons d'aquest post és aquell mateix any, encara que per uns motius ben diferents. El 1968 es recorda per les protestes que hi van haver a tot arreu (Berkeley, Praga, Paris, Ciutat de Mèxic, etcètera) contra els que es consideraven els pilars del sistema, la família, el govern, l'escola, la policia i l'exèrcit, i no cal ni dir que els músics també hi van acudir, apuntalant els seus atacs amb exhuberants guitarres psicodèliques. Eren els mesos posteriors al Summer of Love, i les bandes s'expressaven a través del virtuosisme narcotitzat i les lletres polititzades d'un rock dur lisèrgic molt passat de voltes. Per entendre'ns, els dies dels pantalons de vellut fúcsia i els estampats de paramecis al Fillmore West de San Francisco.

Aquell mateix any, però molt allunyat de tot això, es va publicar sense fer cap soroll Music from Big Pink, el disc d'un enigmàtic grup que es feia anomenar "The Band" i que només alguns aficionats sabien que eren els mateixos músics que havien estat acompanyant Bob Dylan dos anys abans en la seva primera gira elèctrica. Era un disc en què el seu contingut musical era totalment contrari a les modes i els costums de l'època, però és que fins i tot l'aparença exterior dels músics, les robes amb què es vestien, les barbes, els pentinats, les lletres que cantaven i la instrumentació que utilitzaven (el piano vertical, per exemple) s'allunyaven tant com era possible de les convencions de l'escena musical d'aleshores. Com el guitarrista Robbie Robertson va dir molt bé, ells es rebel·laven contra la rebel·lió: la subtilitat, la puresa i la honestedat contra la psicodèlia cridanera i absurdament llampant, les veus delicades contra els xiscles. Per ells, el que importava eren les cançons, l'atmosfera, unes intervencions delicades i no pas estripar la guitarra amb solos ferotges. Com ja vam veure fa quinze dies, Robbie Robertson pràcticament ni tenia espai pels solos, i si n'hi havia era a l'últim moment, en una mena de ètica del "less is more". Francament, amb aquell rerafons social de psicodèlia i contracultura, l'estil tan tradicional i tant poc sofisticat de The Band devia fer pensar que Rick Danko, Levon Helm, Garth Hudson, Richard Manuel i Robbie Robertson eren persones d'un altre temps. La veritat però, és que la impressió que van causar va ser enorme, i no diguem a Europa, on per a molts músics el folk americà devia ser tota una novetat. El fet que mai no haguessin actuat en públic amb aquest nom, i que mai no haguessin concedit cap entrevista, encara afegia més misteri i va donar peu a tot el rebombori.

L'origen de tot plegat es trobava en una casa de camp al veïnat de Woodstock, al nord de Nova York, on els cinc músics es van recollir després de l'esgotadora gira mundial de 1966 acompanyant Dylan. Al seu soterrani, en el nou ambient relaxat de la vida al camp, van començar a assajar nous temes, a improvisar, a interpretar i a compondre en una barreja d'estils musicals que anaven del country, el rock i el folk al R&B, el soul i l'Americana. D'aquestes sessions en van sortir el següent disc de Dylan, John Wesley Harding, i el primer de The Band, titulat amb el nom que li van posar a la casa, tots dos publicats l'any 1968. A l'hora d'escampar la nova filosofia musical però, el disc de The Band gairebé va tenir més impacte que no pas el de Dylan.


Bob Dylan & The Band, The Basement Tapes: Open the door, Homer

Aquests dos discos oficials, però també els enregistraments pirates de les sessions originals al soterrani que van tenir lloc entre juny i octubre de 1967, van començar a circular entre els cercles musical de Londres i hi van caure com una bomba. Eren uns discos que, per la seva espontaneïtat i la seva naturalitat, sonaven com si la psicodèlia i la British Invasion no haguessin existit mai. L'impacte en el públic va ser una mica posterior, però entre els músics i la premsa la impressió va ser enorme, i això es va començar a notar cap a l'any 1969, en què de sobte es va començar a veure que tots els grups aplegaven els seus esforços en una mena de retorn a les arrels i a la puresa dels estils.

Algunes de les primeres reaccions que es van conèixer van ser les d'Eric Clapton i George Harrison, que van ser dels primers a anar a Woodstock a conèixer la bona nova de primera mà. El primer va dir que el Music from Big Pink el va fer sentir com un dinosaure, i la veritat és que a continuació va abandonar els Cream i es va associar amb músics del sud dels Estats Units tot perseguint un estil molt més pur. Els seus grans àlbums de celebració de les arrels de la música van ser el seu disc homònim de debut amb Delaney and Bonnie i, sobretot, el Layla and Other Assorted Love Songs, com a Derek and the Dominos, tots dos de 1970. Pel que fa a George Harrison, existeixen enregistraments pertanyents a les sessions de gravació del Let it Be en que se'l sent parlar amb Paul McCartney d'aquell lloc tant idíl·lic d'on acabava de tornar, i que a ell encara li'n devia semblar més tenint en compte les relacions tan pèssimes que aleshores tenien els Fab Four entre ells. El tema que he seleccionat pertany a aquest àbum, també de 1970, i es va gravar a la cèlebre actuació que els Beatles van celebrar al terrat de les oficines d'Apple a Londres. Per mi, és un exemple magnífic d'aquesta influència que el nou estil va tenir en totes les grans bandes del moment.


The Beatles, Let it Be: I've got a feeling

Gairebé simultàniament a les sessions de gravació del Let it Be, els Stones publicaven el Beggars Banquet, el seu primer disc després de Their Satanic Majesties Request, l'experiment fallit de recrear un Sgt.Pepper's propi. Se sap que, des de finals dels 67, la que aleshores era la companya de Mick Jagger, Marianne Faithful, tenia una còpia de les gravacions de The Band, i d'alguna manera devia afectar la banda que, per aquest disc, va fer un exercici magnífic de retorn a les seves arrels del blues.

I ja que hem començat parlant de les bandes psicodèliques de San Francisco, acabem amb la més representativa de totes, els Grateful Dead, que a començaments de la dècada dels 70 van abandonar la improvisació i les formes lliures per gravar dues autèntiques obres mestres en format acústic, Workingman's Dead i American Beauty, que segons Robert Hunter, col·laborador de Jerry Garcia en les lletres, entre altres coses es va deure a l'influx de La banda.


Grateful Dead, American Beauty: Brokedown palace


Bob Dylan & The Band, The Basement Tapes: Too much of nothing & Open the door, Homer
Derek & the Dominos, Layla and Other Assorted Love Songs: Have you ever loved a woman
The Rolling Stones, Beggars Banquet: Salt of the earth & Dear Doctor
The Band, Music from Big Pink: The weight & Lonesome Suzie
The Beatles, Get Back/Don't Let me Down 7": Don't let me down
The Beatles, Let it Be: I've got a feeling
Grateful Dead, American Beauty: Brokedown palace