Discos ocultos | Bandwagonesque

Teenage Fanclub * Bandwagonesque * 1991 * Creation * Pop

Antes de convertirse en los amigos que animan cada fiesta escolar, los escoceses que formaron el club de fans de la adolscencia tenían mucha mayor enjundia. Sus guitarras podían estar desafinadas y seguir conteniendo porciones de pop corrosivo y sus voces eran algo menos melosas. Fueron tiempos amateurs con Norman Blake, Gerard Love, Raymond McGinley y Brendan O'Hare rindiéndose ante los discos de Big Star, Badfinger, Stories y, por supuesto, Beatles, grabando un primer y exquisito LP que andaba entre la revisitación del power pop americano de finales de los 70, el beat inglés y el grounge del estado de Washington. Un pequeño grupo de amigos que se movían por bandas hermanadas por estilos comunes acaba dando a Teenage Fanclub la batuta de su generación, son Capitan America -llamados luego Eugenius- y BMX Bandits entre otros. Cuando aparece su segundo disco, aunque las ventas no son excepcionales, la prensa les adora, su falta de pretensiones con respeto a la grabación, sus acercamientos a los Byrds y a Alex Chilton en "What You Do To Me" y "I Don't Know", power pop sin tapujos y sin aditamentos extras, con alguna distorsión que equilibra la balanza de la modernidad, se codea con la lírica de "The Concept", añorando un George Harrison con su elegante guitarra que gemía, melodías enfrascadas en efectos del pasado, pero con artilugios del presente, como en "Metal Baby", un neo glam que trae a T.rex a los 90, o propulsiones poppies como "Star Sign" o "Sidewinder". Siguieron, lo hicieron bien, pero aquí eran menos melifluos.

Conexiones: Big Star, Gene Clark, BMX Bandits, Eugenius, The Smiths, Aztec Camera

+ info:
http://newtontown.blogspot.com/search?q=teenage+fanclub

d.j. salinger - una nit perfecta pels peixos voladors

Ja fa uns quants anys vaig fer aquesta recopilació. La idea era fer un homenatge a la desapareguda -i per mi idolatrada- discogràfica basca Novophonic. Finalment la idea no va acabar de quallar completament i hi vaig acabar fent entrar una bona representació de l'electrònica nacional que a mi més m'agradava; Eddie Cochran, Skeewiff i the incredible bongo band en són l'única excepció.
Aprofitant l'avinentesa que Txarly Brown acaba d'editar el segon volum del seu exitòs 'Achilifunk' he trobat que seria un bon homenatge a tot plegat. I quina relació hi té? Bé doncs, Txarly Brown, al seu dia, va ser membre, dissenyador i compositor del col.lectiu Novophonic i també va formar part d'un dels projectes més iconoclastes de l'escena barcelonina dels 90 amb els seus 'The Nairobi Trio' i el segell 'Business Class' que aquí també hi té una petita representació amb les incrïbles 'I'm the Airbus' i 'Rum'n'bass' (si, la rumba ja corria per les seves venes aleshores). El sentit de l'humor anava molt arrelat a la música d'aquesta gent, només escoltant-lo em sembla que us n'adonareu.
Reescoltar-lo m'ha servit per adonar-me'n que aquest blog necessita una bona dosi de futurs posts relacionats amb el tema. Espero que us agradi. Aquí teniu el llistat de les cançons:

1-Despierta! - Do the right thing dialogue
2-Apache [my way remix] - the incredible Bongo Band & Frank Sinatra
3-George Gerswing - Camping Gaz & Digi Random
4-Juan Ignacio - Camping Gaz & Digi Random
5-Caracas -instrumental- - Parafünk
6-el regreso del leon Bizco [Watch tv remix] - Axel Krygier
7-Oasiko Erregina [pez instrumental mix] - FM Dub Manifest
8-Mais pourquoi? -swinging mix- - the Pinker Tones
9-Nitty Gritty - Skeewiff
10-Pinker Party -dry pinkertini mix- - dj niño & the Pinker Tones
11-da real tech-funk of An Der Beat - An Der Beat
12-Jaio Silver -Wild West Zirküs Rock- - Camping Gaz & Digi Random
13-C'mon everybody - Eddie Cochran
14-Surfin out - Digi Onze
15-I'm the Airbus - el Jamón Ibérico
16-Rum'n'Bass - Astrex
17-Kasparov deep blues - Javi P3z Orquesta

VII Fira Disc a Barcelona

Aquest cap de setmana setena Fira Disc a les cotxeres de Sants a Barcelona.

Els Xocs - Els Xocs [1966]

Atenció a la següent referència, jo la trobo particularment interessant. Tot l'e.p. sencer em resulta d'una coherència sonora molt ben portada. Sembla tenir el so més garatge de tots els que he sentit fins ara editats per Concèntric. És curiós però que sigui un grup de qui pràcticament ningú en recorda informació. 'Els Xocs' van ser un grup efímer amb una sola referència publicada, aquesta. Kiko Amat, en un artícle al suplement Culturas de la Vanguardia datat el 2004 afirma que el nom els el va posar Josep Mª Espinàs. Podeu llegir aquest article tot clicant la imatge que us deixo aquí a l'esquerra.

Fantàstiques les versions que proposen, totes elles. Aquí en teniu el llistat:

1-Plora per ells (Piangi con me) Mogol- Shapiro
2-Més enllà (Milk cow blues) J. Estes
3-Els bons temps, on han anat ? (Where have all the times gone ?) R. Davies
4-Tot negre (Pain’t it black) Jagger- Richard

+ info

Els Dracs - Visca la Patum! [1967]

Aquest és el primer post d'una tanda de missatges on aniré enllaçant algunes edicions publicades per Concèntric, Edigsa i algun altre segell durant els anys 60 a Catalunya i que trobo particularment interessants. Comencem amb 'Els Dracs' i el seu tercer e.p. 'Visca la Patum!' de l'ant 1967 editat per Concèntric.

"Concèntric va néixer com a escissió d'Edigsa el 1964. La companyia va ser fundada per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs amb la mateixa intenció d'Edigsa: aconseguir la normalització de l'ús del català mitjançant la música. Per això, a més d'editar títols pertanyents a la Nova Cançó i als Setze Jutges, d'influència molt més francesa i intel·lectualitzada, van promoure joves músics que buscaven la inspiració en la música anglosaxona (qualificada d'imperialista pels més engatjats), en el rock, en el pop i en el folk americà, entre les quals destaquen Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba, a més de Lluís Llach, Tete Montoliu i Maria del Mar Bonet, entre d'altres. Es va presentar com a segell més innovador que Edigsa, el qual resultava massa encarcarat per al públic més jove. Les adaptacions al català dels èxits dels Animals o dels Yardbirds anaven a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. L'èxit més important de la companyia va ser La casa del sol naixent interpretada pels Dracs, i que va fer vendre gran quantitat de discos.

La companyia es va dissoldre el 1973 i el 1990 es va lliurar tot el fons discogràfic a la Generalitat de Catalunya." (Text extret del blog 'Pots sentir-me?')

Aquesta banda de Molins de rei capitanejada per la poderosa veu de Jordi Carreres va publicar quatre referències i es va fer particularment famosa per la seva versió de 'la casa del sol naixent' que ja enllaçarem més endavant. Com la majoria de bandes d'aquella època versionaven al català grans èxits internacionals. Aquest vinil destaca per una fantàstica versió de 'My Girl' (És Ella) , una diverstidissima 'Visca la Patum!' que dona nom al disc i 'Visca l'amor' (Vive l’amour) -atenció perquè estem parlant de dos grans hits potencials-.
Si esteu tant interessats com jo en aquest particular moment de la nostra història no dubteu a escoltar l'entrevista a Òscar Dalmau (Phil Musical) que la gent del 'mai a la vida' acaben de penjar al seu blog.

+ info

Artwork #5: Sailing

The right ons haurien d'escoltar Tokyo Sex Destruction

Alguns diran que sóc un pesat i no negaré que tenen certa part de raó. Seran les meves neures obsesives però per coses aquelles de la vida tornaré a anomenar a l'Eli "Paperboy" Reed (ja em fa fins i tot vergonya escriure aquest nom). Bé, de fet, de qui he de parlar és del seu productor Ed Valauskas qui fa poc ja vaig mencionar en un post anterior. La qüestió és que fa poc llegia que hi ha un grup madrileny anomenat 'The right ons' a qui ha produït el seu últim disc, 'Look inside, Now!'. Ves quina sorpresa penso i m'afanyo a escoltar els seus dos únics treballs. No passa sempre que algú que tens en un pedestal (segurament de forma exagerada) des de fa poc es dediqui a produir gent a pocs quilòmetres d'aquí. Sempre fa així com una mica més d'il.lusió.
El tema no acaba aquí. Es veu que han estat voltat de gira amb l'Eli els darrers mesos com a suporters del grup i normalment acompanyen a la percussió en el darrer tema del concert del noi rei del soul, '(Doin' the) Boom Boom'.
A internet en llegeixo maravelles però ja em comença a preocupar que les primeres referències siguin la MTV i Heineken Music. Animat per la crítica de Mondo sonoro (amb qui no comparteixo molts dels seus cànons estètics ni sonors) però, m'animo a donar-los una oportunitat.
Bé, la història s'acaba aquí. Si el seu primer disc '80.81' em sorprén amb algun tema, en general la seva proposta m'acaba resultant tant poc gustosa com un café amb llet aigualit. En alguns moments diria que són una cosa semblant a uns alumnes aventatjats d'M-Clan (i en certs aspectes millors) però crec que lo millor que tenen a oferir s'acosta, molt de passada, a lo millor que van poder oferir els 'Spin Doctors' en el seu millor moment ( i que consti que jo vaig tenir una època que escoltava 'Spin Doctors' cada cinc minuts).
Tantes crítiques fent referència al Soul, el Rock, la Psicodelia, el Funk, James Brown, Little Barrie, Jon Spencer o Sly and the Family Stone fan una mica així com de vergonya aliena. No cal anar tant lluny senyors. Fent referència al títul del post, ja els estaria bé als 'Right Ons' que escoltessin una mica 'Tokyo Sex Destruction'. Jo, és el que vaig necessitar escoltar després per treure'm el mal gust de boca.

Discos ocultos | Neighb'rhood Childr'n

Neighb'rhood Childr'n * Neighb'rhood Childr'n * 1968 * Acta * Psicodelia/Rock Hippie

El embrión se formó en Oregón, con muchos pedales de efectos en la guitarra, órgano Farfisa y bastante distorsión. Eran The Navarros, que grabaron un single con Rick Bolz a la guitarra, John Morrison a la batería, George Glenn al bajo y Dyan Hoffman como cantante y organista. En un viaje a San Francisco para promocionar su disco se quedaron espantados con la psicodelia de High Ashbury y decidieron quedarse allí y reformar la banda, para lo que reclutan a otro guitarrista, Ron Raschdorf, y sustituyen a Morrison por W.A.Farrens. El único LP lo graban, con el definitivo nombre, en un sello muy pequeño, pero las críticas que reciben son formidables -no era de extrañar-, lo que les vale para girar por todo el país, teloneando a los Who, Iron Butterfly y Beau Brummels, que en cierto modo les apadrinan. El disco es un puente entre el garage -del que vienen- y la psicodelia -a donde van- y está repleto de enormes canciones, que van desde el reflejo pop de "Long Years in Space" o "Patterns" hasta la irreverencia ácida de "Help", "I'm a Rock" y "Chocolate Angel", sin olvidar su pasado más duro, que vuelcan en la nerviosa "She Got No Identification" o "Feeling Zero", con mucho de rythm'n'blues en su seno. Las malas lenguas dicen que se convirtieron en fanáticos religiosos y, tras formar un nuevo grupo (White Horse), acabaron regresando a su lugar de origen.

Conexiones: Iron Butterfly, Country Joe & The Fish, Love, Steppenwolf

+ info:
http://aventuraspsicodelicas.blogspot.com/2009/04/1997-neighbrhood-childrn-long-years-in.html
http://dropoutrecords.blogspot.com/2009/09/neighbrhood-childrn-selftitled-us-psych.html
http://psychspaniolos.blogspot.com/2008/04/neighbrhood-childrn-neighbrhood-childrn.html

Small Faces Vs. Lack of Afro

Un dels primers discs que vaig gosar recomanar (ugh!) en aquesta web ara ja fa temps va ser el primer llarga durada editat per Lack of Afro, 'Press on'. Posats que els mesos que han passat des de llavors son considerables i encara continua sent una de les referències que més sovint reescolto, trobo que és el candidat perfecte per ser el nostre següent protagonista a la secció versus.
No se fins a quin punt aquest disc va tenir repercussió mediàtica o de vendes però la meva sensació és que va passar més o menys inadvertit i, això, em sembla d'una gran injusticia. Si, ja ho se, d'injusticies n'hi ha moltes al món i de molt més greus, dos pedres.
Un dels primers singles extrets de 'Press on' era 'touch my soul', segurament un dels talls més avantguardistes (per dir-ho d'alguna manera) del disc i un clar exemple de com Adam Gibbons havia aconseguit fusionar, de forma magistral, classicisme i modernitat a parts iguals.
Ah si, el tema inclou un sàmpler de la veu d'Steve Marriott dels Small Faces cantant a 'Afterglow (of your love)', de fet aquesta és l'excusa d'aquest post. Aquesta i que m'encanta veure gent ballant Northern soul, ja m'entendreu. Tot esperant el seu segon disc...

Small Faces - Afterglow (of your love) [1968]


Lack of Afro - Touch my soul [2007]

Kind of Bloop - An 8-bit Tribute

Quan un aconsegueix crear una obra unánimement considerada com el millor disc i més influent mai creat ha d'estar disposat a veure les seves peces homenatjades de les formes més inimaginables.
Andi Baio es va posar d'acord amb uns quants compositors fanàtics dels 8 bits per crear un particular hometge al disc 'Kind of Blue' i en qüestió de 4 hores -utilitzant aquesta fantàstica web anomenada Kickstarter- va reunir els 2000 dollars que necessitava, i uns quants més, per financiar el projecte, pagar royalties i llançar una edició limitada en Cd del seu particular projecte.
Si tens curiositat per sentir aquesta joia discogràfica reinterpretada amb una NES, un commodore 64 o un Amiga només et cal esperar un temps abans no es faci públic definitivament. Mentrestant però, per a que et vagis fent una idea de com sonarà aquí tens uns quants exemples d'aquest estil de música reinventant clàssics del jazz. Curiòs si més no.

- Giant steps de John Coltrane per Astor
- Confirmation de Charlie Parker per Astor
- Giant Steps de John Coltrane per Bun
- My favorite thing de John Coltrane per Bun

Presentacions en Societat [9-5-2009, Sala Sidecar]

Allò de la nit del dissabte va semblar, més que res, una reunió d'amics. Un concert així acull el millor de cada casa i no n'hi havia per menys. Per una banda es presentaven en societat 'Els Trons' i per una altra apareixien per primera vegada a la ciutat 'Jenny Dee & the Deelinquents', un grup en rodatge que sembla estar-se preparant pel següent adveniment.

Pocs minuts després de dos quarts d'onze de la nit trepitjava un escenari, per primera vegada, la banda liderada per Marc argenter (ex-membre de 'Flashback Five') i Marcel Caballé (ex de 'selenitas'). Fa tot just un mes apareixia al fòrum del web de l'Azquena Rock Festival un post que semblava ser la carta de presentació d'aquest grup que encara es mou entre bambolines. Reivindicant el Fuzz, el garatge i la ratafia, els cinc temes fets públics fins ara són tota una declaració de principis. No se si mig en serio o mig en conya, sembla que tot s'ha anat coent solet fins a aquest punt i sembla que res els pugui aturar.
Es noten els anys de rodatge dels membres als seus grups anteriors. El directe, tot i alguns petits problemes de so, va ser curt i realment enèrgic, allò que tots desitjàvem. El grup s'ha sapigut fer seves unes versions fantàstiques i van aprofitar per presentar un parell de temes nous de cullita pròpia. Caràcter, experiència i ganes de divertir-se. Espero poder sentir aviat més temes nous d'ells, perquè a jutjar pel que he sentit fins ara, tenen tots els punts per ser una gran banda. Incrïble la versió de 'No jutgis un disc per la seva portada' per finalitzar el bolo. No us perdeu el següent concert, dia 16 a l'Espai Jove de l'Eixample.
Si us plau, que algú els publiqui aquest primer e.p.!

El que en principi havia de ser l'atractiu principal del concert, 'Jenny Dee & the Deelinquents' es van convertir en un deliciós segon plat. En rodatge, aquesta és la paraula que m'anava passant tota l'estona pel cap, aplicable a ambdós grups. La comparació amb Eli "Paperboy" Reed és inevitable. Comparteixen productors, casa discogràfica i estil revival. No dubteu que aviat els veurem junts en gira, compartint cartell, escenari i estil. Se'ls nota que porten pulint el seu espectacle ja fa un cert temps, mesurant el ritme, les paraules i el show en general. L'escenari del Sidecar es va quedar petit per aquesta banda de vuit membres amb regust a les Ronettes, Shangri-las o les Shirelles. El disc que hauria d'haver produït Phil Spector abans d'entrar a la presó.
D'alguna manera tot sembla haver-se posat d'acord per funcionar fa relativament poc. Fins i tot l'E.P. que venen al concert fa més aviat pinta de demo que de senzill a punt de menjar-se el món. Q-Dee records està disposada a convertir-se en la nova Motown i a fe de Déu que si continuen així ho acabaran aconseguint. Darrera la seva fabulosa versió dels Flamin' Groovies hi ha molt més a descobrir. Aquests dies volten per la península, potser encara les pots acabar atrapant.

Artwork #4: Nudes

+info:
http://lpcoverlover.com/category/nudes/
http://rateyourmusic.com/list/JonFox/hips_n_ass_/
http://rateyourmusic.com/list/cesardijkutrecht/nude_girls__sexy_ladies_and_pin_ups_on_the_cover_of_records__more_than_2000___ http://rateyourmusic.com/list/cesardijkutrecht/nude_girls__sexy_ladies_and_pin_ups__second_list__1e_list_more_than_2000_covers_