Dels diaris: San Francisco estudia protegir el Golden Gate dels suïcides

El meu primer examen psicotècnic el vaig suspendre perquè en una de les preguntes vaig reconèixer que en algun moment de la meva vida potser havia pensat en morir. Massa honest, em van dir. Massa The Smiths, vaig pensar jo, perquè els grans lletristes de la música pop jo sempre els havia vist simpatitzar amb aquesta idea, i al davant de tots ells el meu heroi Morrissey, que és dels que va escriure de forma més bella i més poètica, i també més patètica, sobre la possibilitat de deixar aquest món. En una de les meves cançons preferides, i una de les més emocionants de tot el cànon de la banda de Manchester, There Is a Light That Never Goes Out, fins i tot arriba a dir que morir atropellat per un autobús de dos pisos al costat de la seva altra meitat per ell seria tot un plaer i un privilegi. Les paraules exactes del cuplet, com tots ja deveu saber, són "And if a double-decker bus/Crashes into us/To die by your side/Is such a heavenly way to die/And if a ten-ton truck/Kills the both of us/To die by your side/Well, the pleasure - the privilege is mine".

Una de les composicions més brutals sobre el suïcidi, o més ben dit, sobre els suïcides, que de fet són els protagonistes de la notícia, és The Ocean Doesn't Want Me, de Tom Waits, publicada al disc Bone Machine de l'any 1992, un àlbum que allmusic.com defineix com a mòrbid, un malson sinistre, una obsessió amb el deteriorament i la mortalitat, i com un tractat de la facilitat amb què la nostra existència pot ser anorreada. La cançó és esfereïdora, d'un altre món, apocalíptica, i on la mort s'identifica amb l'alliberament de l'esperit i la possibilitat d'escapar dels terrors i els patiments d'aquest món. En aquest escenari, doncs, el suïcidi es veu gairebé com quelcom natural. Llegiu-ne la lletra, gens miserabilista per cert. Ah, i aprofito per dir que estic llegint Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones, l'antologia de records, articles i entrevistes a Tom Waits que ha editat Global Rhythm Press i que està molt ben traduïda per Ignacio Juliá. Una vida de pel·lícula.

The ocean doesn't want me today

But I'll be back tomorrow to play

And the stranglers will take me

Down deep in their brine

The mischievous braingels

Down into the endless blue wine

I'll open my head and let out

All of my time

I'd love to go drowning

And to stay and to stay

But the ocean doesn't want me today

I'll go in up to here

It can't possibly hurt

All they will find is my beer

And my shirt

A rip tide is raging

And the life guard is away

But the ocean doesn't want me today

The ocean doesn't want me today

I encara hi ha una altra composició que ara em ve al cap i que el seu contingut escau perfectament a la notícia que hem seleccionat. Aquest cop és de David Bowie, Jump, They Say, del seu disc de l'any 1993 titulat Black Tie White Noise, que curiosament inclou una cover del tema de Morrissey I Know It's Gonna Happen Someday.