Estàs tocant la meva cançó

Fent el badoc per la xarxa llegeixo que els Monkees (un dels grups que he decidit redescobrir aquest estiu a més dels Hollies) mai no han estat nominats per ser admesos al Rock and Roll Hall of Fame. Sembla que Jann Wenner, editor de la revista musical Rolling Stone, que és qui té a les mans el vot decisori, hi manté una particular batalla en contra que ja dura més de quaranta anys, presumptament per un motiu tan discutible com que Peter Tork, Micky Dolenz, Davy Jones i Michael Nesmith no interpretaven personalment les cançons en els seus primers discos, justament els que els van aportar la majoria d'èxits. Com diu aquest bloc, és curiós que s'encaparri en una cosa així el mateix que omple les pàgines de la seva revista amb artistes totalment superflus que ni escriuen les seves cançons, ni toquen la seva música i que, en definitiva, se'ns presenten com una cosa que no són. El més greu, però, és la injustícia que es comet amb The Monkees, un grup amb un repertori de cançons pop tan perfectes, tants èxits merescuts, de tanta influència, i tants grans discos. A la inversa, seria com negar-li mèrits a un escriptor de cançons pel fet de no haver-les interpretat mai ell mateix, com Cole Porter, Irving Berlin o Richard Rodgers & Lorenz Hart, tres exemples de compositors clau del repertori de la música popular nord-americana del que han viscut generacions de cantants melòdics, com ara Frank Sinatra, un altre galifardeu que ni escrivia ni interpretava composicions pròpies. Va, home, va...

Com he dit, el judici moral de calibrar una obra musical (o una part, ja que a partir del tercer disc els Monkees ja tocaven els seus respectius instruments) en funció d'aquest sol element per mi és discutible. De tota manera, ells no van ser els únics a cometre el pecat de deixar en mans "dels millors músics d'estudi que podíem pagar" la interpretació del seu catàleg.

Els primers que vénen al cap són els Beach Boys, més concretament el disc Pet Sounds, la seva obra mestra de l'any 1966, per a l'enregistrament de la qual Brian Wilson va decidir prescindir del tot dels seus companys de grup a l'hora de planificar l'elapé, que com qui diu es van trobar pràcticament muntat, va tirar dels millors músics de sessió de Los Angeles, i només els va cridar al final perquè hi posessin les veus.

Al llibre Más jóvenes que ayer s'explica que per l'enregistrament dels seu llegendari primer single (Mr. Tambourine Man/I Knew I'd Want You) el productor dels Byrds va reclutar el cèlebre grup de músics de sessió de Los Angeles coneguts com The Wrecking Crew perquè posessin les seves habilitats musicals al servei del grup. Aquesta colla de músics apareix en incomptables discos d'aquella època i, curiosament, ells sí que formen part del Saló de la Fama. Tornant al disc, l'únic instrument interpretat per un membre dels Byrds que s'hi sent és la guitarra Rickenbacker de Jim McGuinn, a banda de la seva veu i les de Gene Clark i David Crosby. No cal ni dir que la cara A del single és el mateix tema que va escriure Bob Dylan, i la primera de les QUINZE versions que els Byrds van gravar de temes del geni de Minnesota al llarg de la seva carrera, una circumstància que mai no s'ha fet servir com a excusa per llevar mèrits a la discografia d'aquest grup.

I encara hi ha un quart grup d'aquell mateix temps que té cabuda en aquest post, els Love, i un altre dels grans àlbums del final de la dècada daurada de la música pop, el seu Forever Changes. He recollit diferents informacions de diferents fonts, i el que hi queda clar a totes elles és que en les sessions d'enregistrament d'almenys dos temes, Andmoreagain i The Daily Planet, només hi havia dos membres de la banda, Arthur Lee i Bryan MacLean, i que tots els altres es van substituir per músics de sessió de Los Angeles.

Ben mirat, l'autèntic protagonista d'aquest post és Hal Blaine, la figura que repeteix en tots els àlbums que hem anat esmentant. Ell era el bateria del Wrecking Crew, i un autèntic Unsung Hero de la música pop que, ell sí, té el seu lloc a la palestra del Rock and Roll Hall of Fame des del 6 de març de l'any 2000.