Dels diaris: Madrid desde Torres Blancas

Després d'un parell de setmanes de vacances i una visita ràpida de tres dies a Madrid torno a Newton Town. En podria parlar molt d'aquest viatge, sobretot perquè la ciutat m'ha decebut moltíssim en comparació a les dues altres vegades. (La primera amb el pare, que hi havia viscut i amb qui sempre era un plaer passejar per les ciutats, amb les enganxades habituals entre nosaltres i les cames i els peus baldats també inclosos). Doncs bé, m'ha semblat una ciutat lletja i deixada (botigues tancades, comerços rònecs, voreres impracticables i parets brutes de papers enganxats), encara que no arriba al nivell d'Atenes, i que, amb franquesa, en cap moment no sembla una capital europea de primer nivell. Per no dir que és una ciutat adaptada a les necessitats del tràfic de vehicles i no pas del vianant! Em sap greu dir-ho perquè en guardava un molt bon record, però ni tan sols carrers pressumptament elegants com Velázquez o Serrano m'han semblat interessants. Em quedo amb el barri de La Latina, ple de barillos amb tapes autóctones i cervesa Mahou, el passeig per Malasaña, on vam passar per davant de la sala La Via Láctea, i la visita a l'exterior del Tribunal Constitucional, que Holly Golightly i jo teníem moltes ganes de veure.

A Madrid vam coincidir-hi amb la semifinal de l'Eurocopa contra Rússia, que ens va proporcionar un altre espectacle realment lamentable afegit, i que jo, honestament, no m'esperava, el famós botellón, consistent en colles i colles de joves (alguns auténtica canalla) al carrer fent barrejes de calimocho o el que fos, fumant i interrompent el tràfic. I això a les sis de la tarda! M'imagino que és el mateix que deu passar a moltes altres ciutats, però veure-ho per primera vegada amb els meus propis ulls em va deixar emocionalment devastat, i no es broma.

Sí, és lleig dir-ho, però m'he quedat amb la sensació que Madrid se salva gràcies als museus perquè, a més, arquitectònicament es deplorable, i això que aquesta vegada la Gran Via la vaig trobar millor que mai. Curiosament, aquests dies ha sortit la notícia de la subhasta a Christie's del quadre Madrid desde Torres Blancas, d'Antonio López, que d'aquesta manera s'ha convertit en el pintor espanyol viu més cotitzat. L'obra va trigar 7 anys a ser finalitzada ja que sembla que l'autor només s'hi posava cinc dies a l'any, el 21 d'abril, el 21 de maig, el 21 de juny, el 21 de juliol i el 21 de agost, per poder captar la mateixa escena a la mateixa hora (les 21:30 del vespre que marca el rellotge al capdamunt de l'edifici) en diferents estacions de l'any, per exemple la claror del mes de juny o l'absència de circulació a l'Avenida de América del mes d'agost.

Ja que érem a Madrid, vaig aprofitar per visitar Radio City, la botiga de discos davant del centre cultural Conde Duque de què sempre parla Luis dB al seu fantàstic programa Islas de Robinson, els caps de setmana a Radio 3. M'hi vaig comprar la recent reedició de l'únic disc de Dennis Wilson, que diuen que és la millor obra publicada per un Beach Boy fora de la banda. Per cert, ell n'era el bateria. La botiga no és més gran que una habitació d'un pis mitjà, la mida d'un d'aquells colmados de barri plens fins al sostre, i tenint en compte que no despatxa discos de novetats estrictes ni radioformules ja us podeu imaginar que m'ho hagués quedat tot. Una auténtica meravella. Com la botiga de còmics que ens varem trobar molt a prop de la Plaza Mayor, El Aventurero, on no vaig trobar el llibre que recomanava kowalsky ara fa uns dies però d'on vaig sortir carregat amb el segon volum de Lost Girls i amb el primer dels quatre àlbums (o còmics de vinil) de Manu, titulat Love Song, que està dedicat als Beatles. Crec que els col·leccionaré tots quatre.