Pop: Top 25

Des de fa mesos dec un post a la música pop en majúscules. Més concretament, des que aquí vaig parlar dels Ladybug Transistor, i ho feia de manera més o menys el·líptica per referir-me a aquella categoria de grups que, per algun misteriós motiu, t'emmetzinen i aconsegueixen atrapar-te emocionalment sense que puguis evitar donar una i una altra oportunitat a la seva música. I quan parlo així no vull dir que calgui insistir-hi per forçar el paladar, ni que en necessitem més per acabar-nos de convèncer. No, significa que se't fiquen tant endins i t'afecten de manera tant íntima que els necessites com una medicina, en dosis petites perquè l'acumulació de felicitat et faria esclatar el pit d'emoció. Com ho podria dir? Són aquella mena de bandes amb un so tan especial que els fa uns éssers únics. (I, sí, ja sé que no estic dient res, però tots m'enteneu, espero). De fet, tothom en té, de tresors d'aquests, que defensaríem davant de qualsevol, i que ens agraden per motius inexplicables. Són grups d'una bellesa indefinible, impossible d'atrapar, i deixes que la seva música et gronxi i et segresti l'ànima. Uf! Si a mi em fessin definir la música pop ho faria amb solament tres paraules, immediatesa, consol i actitud, i qualsevol d'aquesta mena de grups hi entraria, com també els Talk Talk, The Delgados, els Augie March o els Pernice Brothers, entre moltíssims altres, autèntics artesans amb el seu univers propi, aristòcrates de l'ofici d'escriure; fràgils, per això els protegim de la intempèrie; elaboradors, més que no pas productors, d'essències, discos i melodies que voldries abraçar, si poguessis; música gairebé còsmica, d'interpretacions pures, elevadores de l'esperit, amb ànima, que ens posen de bon humor o, directament, que en aquell precís moment ens fan les persones més felices del món. És la màgia de l'impacte instantani d'una bona melodia pop en els nostres sentits. (I aquí sí que tots m'enteneu a la primera).

En canvi, això rarament em succeeix amb les grans obres de la música moderna. És el que deia uns dies enrera quan parlava dels Beach Boys, que escoltar discos de segona fila del catàleg de qualsevol banda de primer nivell et permet fer-ho sense cap mena de pressió afegida. Per això, aquest Top 25 no és el meu Top 25, és més aviat una selecció acadèmica, personal però acadèmica, dels moments definidors de la música popular del nostre temps, ja siguin senzills, llarga durada, etapes d'una carrera o esdeveniments històrics, però és que des de fa dies també tenia aquest altre deute amb un bon amic. Ben mirat, doncs, avui n'he pagat dos, de deutes. Ah, i queda pendent un post com aquest però referit al jazz.

1. Little Richard, Tutti Frutti
2. Chuck Berry, Roll Over Beethoven
3. Elvis Presley, The Sun Sessions
4. Eddie Cochran, Summertime Blues
5. Ray Charles, What'd I Say
6. The Ronettes, Be My Baby 7" [Phil Spector productor]
7. The Beatles, I Want to Hold Your Hand 7" [el seu primer single als Estats Units, comença la bogeria]
8. The Rolling Stones, (I Can't Get No) Satisfaction 7" [el seu primer hit; and the rest is history...]
9. Otis Redding, Otis Blue: Otis Redding Sings Soul
10. Bob Dylan, Like a Rolling Stone 7" [l'epicentre del terratrèmol elèctric]
11. The Velvet Underground, The Velvet Underground & Nico [l'underground, precisament]
12. The Beach Boys, Good Vibrations 7" [i, a partir d'aquí, el Pet Sounds, el fallit SMiLE, les simfonies de butxaca, el sunshine pop, el barroquisme, etcètera]
13. The Beatles, Strawberry Fields Forever/Penny Lane 7"
14. The Jimi Hendrix Experience, Are You Experienced
15. Monterey Pop Festival
16. Pink Floyd, The Piper at the Gates of Down
17. The Band, Music from Big Pink
18. Neil Young, Harvest
19. Joni Mitchell, Blue
20. Television, Marquee Moon
21. Big Star, #1 Record [per salvar el pop del progrés]
22. Sex Pistols, Never Mind the Bollocks. Here's the Sex Pistols
23. Sonic Youth, Daydream Nation
24. The Smiths, The Queen is Dead
25. Radiohead, OK Computer

En queden fora bandes punteres en el meu panteó particular com els Byrds o els Kinks o els Go-Betweens, que mereixerien ser-hi (sobretot els primers), però d'alguna manera en el meu cor hi surten guanyant, ja que automàticament passen a formar part del grup de bandes més íntimes del primer paràgraf.