Vídeo musical | The Divine Comedy

Poques coses es poden dir o afegir a la veu i a la intensitat continguda de Neil Hannon en aquest vídeo, només que rarament es troba un intèrpret que faci sentir-nos tant a prop seu, o que comparteixi amb tanta convicció els seus sentiments més íntims. N'hi ha moltes de cançons sobre l'amistat (o sobre la seva absència, Morrissey en va ser un mestre durant un temps), però poques com aquesta, escrita de manera que en algun moment tots nosaltres voldríem ser qui l'està cantant. I la lletra, simple però efectiva, és sublim, i et deixa aplatanat com un conte de Cheever, però en menys de 4 minuts. Sense retòriques, sense ironia, ni hipèrboles, ni metàfores ni al·legories, i sense que calgui acudir al diccionari a buscar paraules rebuscades. Sense misèries, tampoc, la vida tal com és, i per això és tant fàcil sentir empatia amb aquesta història sobre la fragilitat de qualsevol amistat i la condició efímera de segons quines declaracions.

No matter how I try,
I just can't get her out of my mind
And I when I sleep I visualize her.

I saw her in the pub,
I met her later at the nightclub.
A mutual friend introduced us

We talked about the noise
And how its hard to hear your own voice
Above the beat and the sub-bass.
We talked and talked for hours,
We talked in the back of our friend's car
As we all went back to his place.

On our friend's settee,
she told me that she really liked me
And I said: "Cool, the feeling's mutual."
We played old 45s
And said it's like the soundtrack to our lives
And she said: "True, it's not unusual."
Then privately we danced
We couldn't seem to keep our balance
A drunken haze had come upon us.
We sank down to the floor
And we sang a song that I can't sing anymore
And then we kissed and fell unconscious.

I woke up the next day
All alone but for a headache.
I stumbled out to find the bathroom
But all I found was her
Wrapped around another lover.
No longer then is he our mutual friend.

Sense cap mena de dubte, un dels grans moments a la història de Newton Town.


The Divine Comedy - Absent Friends - Our Mutual Friend

Pop: Top 25

Des de fa mesos dec un post a la música pop en majúscules. Més concretament, des que aquí vaig parlar dels Ladybug Transistor, i ho feia de manera més o menys el·líptica per referir-me a aquella categoria de grups que, per algun misteriós motiu, t'emmetzinen i aconsegueixen atrapar-te emocionalment sense que puguis evitar donar una i una altra oportunitat a la seva música. I quan parlo així no vull dir que calgui insistir-hi per forçar el paladar, ni que en necessitem més per acabar-nos de convèncer. No, significa que se't fiquen tant endins i t'afecten de manera tant íntima que els necessites com una medicina, en dosis petites perquè l'acumulació de felicitat et faria esclatar el pit d'emoció. Com ho podria dir? Són aquella mena de bandes amb un so tan especial que els fa uns éssers únics. (I, sí, ja sé que no estic dient res, però tots m'enteneu, espero). De fet, tothom en té, de tresors d'aquests, que defensaríem davant de qualsevol, i que ens agraden per motius inexplicables. Són grups d'una bellesa indefinible, impossible d'atrapar, i deixes que la seva música et gronxi i et segresti l'ànima. Uf! Si a mi em fessin definir la música pop ho faria amb solament tres paraules, immediatesa, consol i actitud, i qualsevol d'aquesta mena de grups hi entraria, com també els Talk Talk, The Delgados, els Augie March o els Pernice Brothers, entre moltíssims altres, autèntics artesans amb el seu univers propi, aristòcrates de l'ofici d'escriure; fràgils, per això els protegim de la intempèrie; elaboradors, més que no pas productors, d'essències, discos i melodies que voldries abraçar, si poguessis; música gairebé còsmica, d'interpretacions pures, elevadores de l'esperit, amb ànima, que ens posen de bon humor o, directament, que en aquell precís moment ens fan les persones més felices del món. És la màgia de l'impacte instantani d'una bona melodia pop en els nostres sentits. (I aquí sí que tots m'enteneu a la primera).

En canvi, això rarament em succeeix amb les grans obres de la música moderna. És el que deia uns dies enrera quan parlava dels Beach Boys, que escoltar discos de segona fila del catàleg de qualsevol banda de primer nivell et permet fer-ho sense cap mena de pressió afegida. Per això, aquest Top 25 no és el meu Top 25, és més aviat una selecció acadèmica, personal però acadèmica, dels moments definidors de la música popular del nostre temps, ja siguin senzills, llarga durada, etapes d'una carrera o esdeveniments històrics, però és que des de fa dies també tenia aquest altre deute amb un bon amic. Ben mirat, doncs, avui n'he pagat dos, de deutes. Ah, i queda pendent un post com aquest però referit al jazz.

1. Little Richard, Tutti Frutti
2. Chuck Berry, Roll Over Beethoven
3. Elvis Presley, The Sun Sessions
4. Eddie Cochran, Summertime Blues
5. Ray Charles, What'd I Say
6. The Ronettes, Be My Baby 7" [Phil Spector productor]
7. The Beatles, I Want to Hold Your Hand 7" [el seu primer single als Estats Units, comença la bogeria]
8. The Rolling Stones, (I Can't Get No) Satisfaction 7" [el seu primer hit; and the rest is history...]
9. Otis Redding, Otis Blue: Otis Redding Sings Soul
10. Bob Dylan, Like a Rolling Stone 7" [l'epicentre del terratrèmol elèctric]
11. The Velvet Underground, The Velvet Underground & Nico [l'underground, precisament]
12. The Beach Boys, Good Vibrations 7" [i, a partir d'aquí, el Pet Sounds, el fallit SMiLE, les simfonies de butxaca, el sunshine pop, el barroquisme, etcètera]
13. The Beatles, Strawberry Fields Forever/Penny Lane 7"
14. The Jimi Hendrix Experience, Are You Experienced
15. Monterey Pop Festival
16. Pink Floyd, The Piper at the Gates of Down
17. The Band, Music from Big Pink
18. Neil Young, Harvest
19. Joni Mitchell, Blue
20. Television, Marquee Moon
21. Big Star, #1 Record [per salvar el pop del progrés]
22. Sex Pistols, Never Mind the Bollocks. Here's the Sex Pistols
23. Sonic Youth, Daydream Nation
24. The Smiths, The Queen is Dead
25. Radiohead, OK Computer

En queden fora bandes punteres en el meu panteó particular com els Byrds o els Kinks o els Go-Betweens, que mereixerien ser-hi (sobretot els primers), però d'alguna manera en el meu cor hi surten guanyant, ja que automàticament passen a formar part del grup de bandes més íntimes del primer paràgraf.

Dels blogs: The Jayhawks

Fa molts pocs dies, a Newton Town parlàvem de música indie i Lleida. Doncs bé, en ocasió de la reunió de la formació clàssica dels Jayhawks per a un concert únic a l'Azkena Rock Festival, l'univers bloc s'ha inundat d'elogis a aquesta banda de Minnesota i, en aquest en concret, el blocaire no només ensabona la banda com es mereix sinó que, a més, recorda com un dels seus cinc concerts més importants precisament el que ells van celebrar al petit Cotton Club de la capital de la Terra Ferma. Això va ser el 26 de octubre de l'any 2001. No puc evitar, doncs, repetir el que ja deia en aquell post de Camera Obscura, que no em sé estar d'aprofitar les poques ocasions que la vida em regala per parlar d'un concert a la meva terra d'una banda de prestigi internacional.

Jo ja n'he parlat en més d'una ocasió, dels Jayhawks, un grup que barreja com ningú el pop i el country. I, en un dels meus primers posts, potser el primer de tots i tot, a més a més celebrava el seu Tomorrow the Green Grass com un dels discos imprescindibles en la meva discoteca. Francament, és impossible no embadalir-se davant la tirallonga de meravelloses composicions de Mark Olson i Gary Louris, que les seves harmonies vocals converteixen en himnes exultants.

Les meves preferides potser són les tres més power-pop, Red’s song, See him on the street i Ten little kids, però és impossible no estimar amb totes les forces el tema amb què s'enceta l'àlbum, un dels més coneguts de tota la seva discografia i un crowd pleaser amb totes les de la llei, a banda de ser una de les obertures de disc més sublims que ara mateix pugui recordar. Si es confirma una gira i toquen a prop a casa vostra no deixeu d'anar-hi. I ara, pareu els rellotges, tanqueu els ulls i apugeu el volum...


The Jayhawks- Tomorrow the Green Grass - Blue

Històries exemplars: Philippe Petit

Aquest estiu s'ha estrenat oficialment als Estats Units i el Regne Unit Man on a Wire, la narració de la fantàstica història de Philippe Petit, el funambulista que el 7 d'agost de 1974 va creuar d'estranquis, a 417 metres d'alçada, les dues torres bessones del World Trade Center de Nova York, un final estel·lar a tota una vida fidel al seu principi "When I see two oranges, I juggle; when I see two towers, I walk". Si teniu curiositat per saber-ne més, l'Enciclopèdia Wikipedia n'explica tota la casuística, així com totes les altres exhibicions malabars d'aquest artista de les altures. Pel que he llegit, el film s'ajuda magistralment de les circumstàncies històriques del moment (dos dies després, Richard Nixon dimitia de la presidència dels Estats Units) per confrontar dos actes igualment punibles però èticament ben diferents, un crescut entre la cobdícia i la incompetència, l'altre amb aspiracions artístiques; un miserable i deshonest, l'altre extravagant però poètic.

Jo, la història ja la coneixia per Paul Auster, de qui al seu recull de textos Experimentos con la verdad (Anagrama, 2001) trobareu el titulat En la cuerda floja, que suposo que és el prefaci a l'edició anglesa del "Traité du funambulisme" de Petit, que Auster mateix es va encarregar de traduir a l'anglès. (Que és el prefaci ho dic jo, perquè el llibre no en parla pas). Ben pensat, que l'autor que em descobrís aquest personatge fos Paul Auster té el seu sentit, ja que la seva història és ben típica de les vivències obsessives dels personatges d'esperit magnànim que jo recordo encara tan vivament dels primers llibres de l'autor de Brooklyn.

Petit, que a la força va haver de ser tremendament racional en la mecànica del seu repte, i a la vegada molt filosòfic en els seus motius, no estava preparat per la primera pregunta amb què l'esperaven els periodistes desprès d'aconseguir el seu objectiu, "Per què, Sr. Petit?" Però ell no en tenia cap, de motiu, ho havia fet per la simple i pura bellesa de l'acció. I és així com, en la meva opinió, el seu acte punible esdevé definitivament art.


Man On Wire Trailer

Dels diaris: Els indispensables

En un dels últims exemplars de Rockdelux es recollia la notícia de la classificació final, coneguda el passat 4 de juliol, de la celebració del 'Día de los Independientes', en què Radio 3, RTVE.es i la UFI van triar els millors temes de la música independient a Espanya. Aquest és el resultat definitiu. Per cert, els tercers eren uns autèntics desconeguts per a mi; però la guanyadora és una obra mestra del Twee pop, i no només nacional. Me n'alegro per LBV, la banda d'indie pop espanyol que m'ha fet més feliç.


#3 Vetusta Morla - Copenhague


#2 La Casa Azul - La Revolucion Sexual


#1 La buena vida - Qué nos va a pasar

Històries exemplars: Paul Mawhinney

En un dels meus primers posts a Newton Town vaig parlar de la subhasta a ebay de la presumpta col·lecció privada de discos més gran de què es té coneixement en l'actualitat. S'estima que el seu valor real podria superar els 50 milions de dòlars i, tot i que de sortida el propietari solament en demanava 3, la notícia és que no només no ha trobat cap comprador sinó que no ha rebut cap oferta seriosa.

L'oferent d'aquest lot tan sucós és Paul Mawhinney, un agent comercial que va començar a col·leccionar discos com a hobby i que, amb els anys, ha acumulat més d'un milió d'àlbums i més d'un milió i mig de senzills, tots en vinil, entre ells algunes peces d'alt valor històric o rareses com un disc dels Stones del que es van editar algunes còpies però que no es va arribar a publicar mai. Només aquest últim està valorat entre 6 i 10.000 dòlars. El més frapant de tot, però, és que, en alguns casos, la seva és de les últimes còpies conegudes ja que, de tota la música publicada entre 1948 i 1966, només el 17% es troba disponible en CD. Com que les discogràfiques tampoc en guarden els masters, això vol dir que, si cap entitat pública o privada no se'n fa càrrec, una part important d'aquesta música es podria perdre per sempre més ja que no es pot aconseguir enlloc altre. Aquest episodi final d'arxiu definitiu em recorda les esgarrifoses últimes pàgines de la cèlebre novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451.

Tot això s'explica en aquest emocionant vídeo que penjo, la vida d'aquest col·leccionista de debò, que et trenca el cor amb aquesta obra d'amor a la música, i que quan va arribar als 150.000 discos va convertir la seva devoció en negoci, en forma de botiga, a Pittsburgh, on mai no venia la última còpia de cap disc. Record Rama va començar a liquidar les seves existències el mes de febrer d'enguany, i el passat 22 d'agost va tancar definitivament. La col·lecció ara té pagina web aquí.

I si en Tardà comencés a pensar en una marató?




Avui, per primer cop, en llegeixo alguna referència en un mitjà de casa nostra, a l'edició digital de La Vanguardia del dia 10 de setembre.

Vídeo musical | Camera Obscura

Resulta que un dels pocs enregistraments no oficials de qualitat dels Camera Obscura en vídeo és precisament el del seu concert a Lleida del 26 de novembre de fa dos anys. D'aquí pocs dies espero tenir-lo sencer, de moment us en puc deixar l'únic fragment que he pogut trobar a You Tube, el d'aquest valset que duu per títol The False Contender, corresponent al seu disc Let's Get Out of This Country d'aquell mateix any. Sé que aquest grup escocès provoca xoc de sentiments entre la concurrència de Newton Town, o addicció incondicional o ganyota i arronsada d'espatlles, però heu de reconèixer que hi ha poques ocasions en què la vida et regala una cosa semblant, un concert a la teva terra d'una banda d'indie pop internacional. S'havia d'aprofitar.


Camera Obscura - The False Contender - Cafè del Teatre Escorxador, Lleida, 26 de novembre de 2006

Addendum: els Camera Obscura van arribar a Lleida gràcies a l'edició del festival itinerant In-somni, que no només va portar als de Glasgow sinó que també va fer venir els meus favorits The Ladybug Transistor. I jo sense anar-hi. Això passa per badar.