Newton Town: De les lletres: La paràbola d'Abraham i Isaac

Ens els recents posts titulats Palimpsest i Lee Shelton (aka Stagger Lee, Stagolee, Stackerlee, Stack O'Lee, Stack-a-Lee) hem pogut comprovar com la música tradicional s'ha nodrit històricament de successos reals, com posteriorment el poble ha fet seves algunes d'aquestes tonades i, finalment, com això, a la vegada, ha acabat alimentant les lletres de les cançons d'autors contemporanis nostres de prestigi. Doncs bé, una de les últimes entrades de l'any passat del blog Boogie Woogie Flu, titulada The Minor Fall, The Major Lift, em permet fer un pas més encara en aquest tòpic, però ara partint d'un extracte d'Història sagrada.

Amb l'excusa d'una deliciosa anècdota de contingut autobiogràfic, aquest bloc versat en continguts jueus de la cultura popular ens mostra com un fragment del Gènesi, primer llibre de la Torà i de l'Antic Testament cristià, pot arribar a protagonitzar una cançó del repertori d'un cantautor del nostre temps, en aquest cas de dos, i tots dos jueus.

Escurçant-ho molt, l'Enciclopèdia Catalana explica que Abraham, patriarca dels hebreus, va ser cridat per Déu i convidat a traslladar-se a Canaan. Tot i que la seva muller, Sara, era estèril, Jahvè li va assegurar que tindria un fill seu, i que d'aquest fill, Isaac, en sortiria una nombrosa descendència [el poble jueu]. Per posar-lo a prova, Déu va ordenar Abraham que sacrifiqués Isaac (que era el seu únic fill) però, quan ell es disposava a immolar-lo, li va manar que els substituís per un xai. El judaisme i el cristianisme veuen en Abraham la figura que sempre s'ha fiat de Jahvè, que ha respost a la seva crida i ha acatat els seus designis, malgrat que mai no li hagin estat presentats d'una manera clara. Aquesta peculiar actitud d'Abraham, el que s'anomena fe, l'ha convertit en pare dels creients.

Al seu disc Songs from a Room (Columbia, 1969), Leonard Cohen va publicar el tema Story of Isaac, que s'inicia respectant la literalitat de la paràbola, "The door it opened slowly,/My father he came in, I was nine years old./And he stood so tall above me,/His blue eyes they were shining/And his voice was very cold./He said, I've had a vision/And you know I'm strong and holy,/I must do what I've been told./So he started up the mountain,/I was running, he was walking,/And his axe was made of gold." Però quan sembla que ja no hi ha cap possibilitat ("Then my father built an altar,/He looked once behind his shoulder,/He knew I would not hide.") aleshores Leonard Cohen canvia l'escenari de la paràbola per un altre molt més actual, fa parlar directament Isaac i, en la lletra, de sobte els altars ara són els escenaris de la guerra (de Vietnam?), "You who build these altars now/to sacrifice these children,/you must not do it anymore./A scheme is not a vision". Aquesta última frase, un estratagema no és una visió, adreçada als polítics i als estrategs de la guerra, crec que ho diu tot.

Quatre anys abans de Cohen, Bob Dylan ja havia fet servir la història d'Abraham i Isaac al vers inicial de la composició que titula el disc Highway 61 Revisited (Columbia, 1965). A diferència de Cohen, però, Dylan va fer servir la paràbola per escriure una mena de paròdia de la seva pròpia autobiografia, o almenys això diuen els exegetes de la seva obra. Vegeu: "Oh God said to Abraham, "Kill me a son"/Abe says, "Man, you must be puttin' me on"/God say, "No." Abe say, "What?"/God say, "You can do what you want Abe, but/The next time you see me comin' you better run"/Well Abe says, "Where do you want this killin' done?"/God says, "Out on Highway 61."" Els paral·lelismes amb la seva vida són astoradors, la Ruta 61 és l'autopista que va, de sud a nord dels Estats Units, des de New Orleans a Minnesota, estat nadiu de Dylan; al verset inicial de la cançó, Abe, que és el nom real del pare del compositor, respon a Déu en llenguatge slang, "Ep nano, què em prens el pèl?", quan aquest li diu que ha de sacrificar el seu fill. I on vols que ho faci?, demana el pare. Al mig de la Highway 61.