Tatuatges literaris: Charles Bukowski

En aquesta sèrie de posts dedicats a tatuatges amb contingut literari, avui un fragment desesperat d'una obra sense títol que Charles Bukowski va publicar l'any 1972. És a dir, del mateix autor que en una altra ocasió va dir "[...] nací para robar rosas de las avenidas de la muerte."


all theories
like clichés
shot to hell,
all these small faces
looking up
beautiful and believing;
I wish to weep
but sorrow is
stupid.
I wish to believe
but belief is a
graveyard.
we have narrowed it down to
the butcherknife and the
mockingbird.
wish us
luck.

- Charles Bukowski, sense títol

Discos ocultos | English Settlement

XTC * English Settlement * 1981 * Virgin * Pop

Fueron uno de los grupos mas aclamados de la new wave, incluso del punk, y no eran ni lo uno ni lo otro, lo que ocurre es que coincidieron con las premisas de urgencia que tenían estos dos sonidos. Andy Partridge y Colin Moulding eran unos John Lennon y Paul McCartney del punk, sus influencias derivaban del beat y la psicodelia de los 60 y este disco es una clara referencia de ello, un LP doble que supone su quinto trabajo y en que se escapan de los prototipos de la Nueva ola que les habían salpicado, desde el comienzo, con la atmosférica y psicodélica "Runaways" hasta los recuerdos a los Hollies, a los Beatles y a los Who en "Ball and Chain", que parece un cóctel de todos ellos. Un disco de pop añejo que, como en aquellos años se vuelve a recuperar el pasado, acaba sonando moderno y efectivo, con tremendos singles como "Senses Working Overtime" y "Fly on the Wall", con la característica voz de Andy y sus histrionismos. Ellos trataron de generar su propio estilo, algo que les acabó definiendo como una de las bandas más distintivas de la época, corroborado en un album demoledor como éste, con guiños constantes al ácido pop britanico de dos décadas antes -"Jason & The Argonauts", "No Thugs In Our House", "Melt the Guns"- o al nervio del presente -"Yatch Dance", "Down in the Cockpit", "Leisure"- y alguna excentricidad -"It's Nearly Africa"-. Dificilmente ubicables en las tendencias que se movían por el Reino Unido en aquellos años en los que todo se recomponía y se destrozaba con rapidez.

Conexiones: The Soft Boys, Squeeze, Elvis Costello, Magazine

+ info
http://clippernolan.wordpress.com/2008/04/21/xtc-english-settlement-album-cover-with-aerial-photo/

Sleeveface

Sleeveface.com, o una de les pàgines més curioses i que més visito darrerament. El concepte és ben senzill, tria una portada de disc i expandeix-la cap a la teva realitat. En trobareu desenes, la majoria de fans amagats darrere els rostres dels seus idols, algunes amb resultats realment curiosos. Jo ja tinc ganes de fer-ne una.

Històries exemplars: Hachikō

Aquesta és una història trista o joiosa, segons es miri. És la de Hachikō (o Hachi-Ko), un gos de raça Akita amb una vida de fidelitat i amistat al seu amo com n'hi ha poques. Com que les relacions massa submises no solen ser sanes, molt sovint acaben en llàgrimes, i aquesta també hi acaba, però ara d'admiració per un exemple de senzillesa viscuda amb una intensitat realment trasbalsadora.

Hachikō va viure a Tokio entre els anys 1923 i 1935 i era el gos de companyia del professor d'agrònoms Hidesaburō Ueno. Quan aquest va morir l'any 1925, Hachikō el van regalar a uns nous amos, però ell s'escapava cada dia per tornar a la seva antiga casa. Amb els temps, Hachikō es devia adonar que el Professor Ueno ja no hi vivia i el va començar a anar a buscar a l'estació de metro de Shibuya, on ja l'havia acompanyat moltes vegades, just a l'hora en què ell sabia que acostumava arribar.

Aquesta mena de vetlla de la mort del seu amo va atreure l'atenció d'altres viatgers, que li portaven menjar, i també la d'un antic deixeble del professor, que va començar a visitar-lo assíduament i a publicar articles periodístics lloant aquest formidable cas d'esperit de lleialtat. Aquesta campanya de reivindicació d'un exemple de devoció tan notori va fer que, l'any 1934, amb el protagonista a primera fila, s'erigís una estàtua a Hachikō a la parada de Shibuya. Durant la segona guerra mundial es va fondre, però el 1948 se'n va fer una de nova. Avui encara hi és i aquella entrada a l'estació ara es coneix amb el seu nom.

La història de Hachikō va succeir realment en un país que ja sabem que guarda especialment l'acompliment de valors tradicionals com la rectitud, l'honor, la fidelitat i la lleialtat. I com que aquests principis eren alguns dels més alts en el codi ètic dels samurais, a Hachikō també se'l coneix com l'Akita samurai.

Ja hi ha en marxa un remake de la pel·lícula original japonesa que va contar la història de Hachikō. La nova versió serà una producció nord-americana protagonitzada per Richard Gere i Joan Allen, amb el títol de Hachiko: A Dog's Story, que aviat s'encarregarà de popularitzar aquesta increïble aventura.

Maxine Brown - Spotlight on Maxine Brown [1965]

Un dels vinils que més m'estimo de la meva petita, però creixent, col.lecció és una edició espanyola que va publicar alanicky (bajo licencia de Wand records, com resa la gal.leta interior) del disc 'Spotlight on Maxine Brown' l'any 1965. Quan el vaig comprar al 'Wah Wah' ara ja deu fer uns quatre anys, segurament va ser el disc pel que havia pagat més mai. Si ho penso fredament tampoc era tant i després n'he arribat a pagar bastant més per alguns. No em va importar mai, la veritat, sabía que el que tenía entre mans era una joia, la veu d'aquesta dona val un imperi. Aquest disc és una recopil.lació dels seus primers singles, però s'aguanta perfectament com un gran disc de soul per si mateix.
Costa entendre com Maxine Brown mai va arribar a ser una gran estrella. El fet és que la discogràfica Wand sempre va preferir centrar-se en Dionne Warwick i això la va deixar en un segon pla. Tot i això Maxine Brown està reconeguda com una de les millors vocalistes de R&B del seu temps. Alguns dels seus èxits més importants van ser els duets gravats amb Chuck Jackson i, si em permeteu una suggerència, no us perdeu la seva versió de la mítica 'Hold on, I'm comming'. Els dos cantants porten aquesta cançó a un altre nivell i les seves veus donen un altre significat a l'àmplia ambigüitat de la lletra. A veure si algun dia la puc publicar aquí.

Avui però us presento una cançó que no apareix en aquest disc. 'One in a million' és la cançó amb la qual vaig descobrir aquesta gran artista, gràcies al recopil.latori 'The In Crowd, the story of northern soul', del qual ja n'havia parlat abans. Una d'aquelles cançons que ve de gust escoltar en determinades situacions, espero que aquesta en sigui una.

Això passava a barcelona

Un dels meus plaers dominicals, que abans cultivava amb més asiduïtat, tot cal dir-ho, és despertar-me de bon matí, quan els quioscs tot just alcen les persiones i els forns comencen a preparar el gènere. Amb un parell d'euros a la butxaca i el paquet de 'Lucky strike' començo a enfilar Gran de gràcia avall. Arribo a la Diagonal i empalmo amb Passeig de Gràcia acompanyat d'alguns turistes, comprant cruisants a preus impossibles a la baguetina catalana o estrenant el dia a les terrasses més cares de la ciutat. Quan arribo a Plaça Catalunya enfilo Portal de l'Àngel i aleshores, i només aleshores, em deixo perdre cada dia per carrers diferents del Gòtic fins a veure el mar.
La darrera vegada que vaig fer-ho va ser ara fa un parell de setmanes, el dissabte dels vendavals. La força dels elements era fascinant. Caminar a contravent rodejat de vidrieres esclafades, motos tumbades i senyals arrencades d'arrel té quelcom d'alliberador també.
Quan voltava per la Barceloneta em vaig topar amb un ex-company de feina que em va explicar alguna anècdota del meu antic lloc de treball que encara no sabía. Ens despedim i acabo el meu trajecte com sempre. El passeig marítim m'ofereix una pau molt desitjada, la llum d'aquelles hores té molt de tranquilitzadora. Faig un petit esmorzar i fumo unes quantes cigarretes contemplant una munió de surfistes competint per agafar la millor onada. Aleshores recordo la maravellosa sensació de trobar-se dins de l'aigua i contemplar el món des d'una altra perspectiva.
Enfilo de nou cap a la parada de metro de la Barceloneta i sento un bon grapat de sirenes que fugen en auxili d'algú. Quan arribo a casa llegeixo a la Vanguardia digital que un poliesportiu de Sant Boi s'ha enssorrat i ha provocat una desgràcia. Només desitjo que si existeix un cel sigui semblant a fer surf de bon matí, és el millor que se m'acut pensar en aquells moments.
Poc després, navegant per funkysurfing.com, trobo una sèrie de fotografies que em posen la pell de gallina. Un afortunat va tenir l'oportunitat de tocar el paradís durant uns pocs segons a la Berceloneta.
Amb la voluntat d'encomanar-vos aquelles sensacions us invito a pitjar play al reproductor. Escoltareu els Trashmen tocant 'King of surf'. Aquest grup de St. Paul Minneapolis, Minnesota (un lloc ben rar per crear un grup de surf, com sentireu a dir al presentador del vídeo), va facturar una cançó que, tot i ser clavada a 'Johnny B. Goode' de Chuck Berry, té una tornada que ella sola és mereix un monument. Escolteu i contempleu les fotografies. Això és un homenatge.

font: www.funkysurfing.com

Vídeo musical | ABC

Com tots els caps de setmana, dissabte passat al migdia vaig anar a fer la compra al súper. Com és habitual, en això tampoc no hi ha mai cap canvi, tenien posat exactament el mateix fil musical amb què regularment em distreuen les oïdes mentre poso la llet, l'aigua, el formatge i els iogurts al cistell. I abans d'ahir, com cada cop que hi vaig, va tornar a sonar la mateixa cinta, amb les mateixes cançons i en el mateix ordre, que ja em sé de memòria. Comença amb aquesta peça dels ABC i segueix amb altres hits de synth-pop de la mateixa època, com el Tainted Love dels Soft Cell i el Don't You Want Me dels Human League. Tots ells doncs, són part indissociable de la meva compra sabatina. No hi ha cap manera d'escapar-me'n.

El vídeo correspon a la primera de les cançons perquè és el senyal que, com cada dissabte, aquell també tornarà a ser igual que tots els altres. Quan la sento, aixeco el cap, somric, i continuo la compra. Per cert, avui hi he passat un moment a la sortida de la feina per una urgència i la música que sonava era una altra, La chica de ayer ("mi ca-ca-ca-cabeza da vueltas persiguiéndote...")


ABC - The Look of Love

Històries increïbles: The Shaggs

Al 1968 al senyor Austin Wiggin se li va posar al cap que les seves tres filles havien de gravar un disc. A Dorothy 'Dot' Wiggin, Betty Wiggin i Helen Wiggin no se'ls va acudir portar-li la contraria, tot i que en sabien ben poc de música.
La història comença uns quants anys abans però. Quan l'Austin era ben jove encara, la seva mare li va vaticinar, tot llegint-li les mans, tres coses. Primer, es casaria amb una pelroja, segon, abans ella morís tindria dos fills i tercer, les seves filles formarien un grup de música de gran èxit. Com que les dues primeres s'havien dut a terme ell va decidir que havia de forçar la tercera. El que no sabia aleshores era la mena d'èxit que tindrien.
Així doncs l'Austin va fer seguir a les seves filles classes de música i veu per correu. Les seves composicions van anar creixent sense cap mena d'orientació externa ni les nocions més elementals de ritme, melodía o armonía.

El 9 de març de 1969 va ser el gran dia. Les Shaggs van entrar als estudis de gravació Fleetwood a Revere, Massachusetts. Tot i la suggerència de l'ingenier de so d'assajar una mica més les cançons, el pare va insistir que allò s'havia de gravar, 'ara que estan animades' va dir.
D'aquella sessió en van sorgir 12 cançons que van donar forma al disc 'Philosophy of the world' i es va convertir en una de les gravacions més estranyes mai fetes i un dels discs de culte que més reivindicacions ha generat.
Us el podeu imaginar. Tocaven els sus intruments fora de to (instruments de poca qualitat comprats de segona mà) que semblaven obeïr només les lleis de la dissonància i el caos. Aquest so abrupte, desquadrat i de transicions assimètriques creen també una bellesa i coherència estranya que sembla haver-se avançat en el temps. Qui l'escolta ha de desafiar qualsevol idea preestablerta sobre el talent, l'originalitat i l'habilitat musical. De ben segur cap disc que puguis haver escoltat mai abans sonarà, ni remotament, així.
Charlie Dreyer, un tipus que es trobava per casualitat a l'estudi i que es devia fregar les mans pensant com timar aquell grapat d'insensats, es va ofrerir a imprimir 1000 còpies del disc al seu segell 'Third World'. Va demanar que li adelantessin els diners, els en va enviar 100 còpies i va desaparèixer amb les 900 restants.

Sense saber-ho, tots plegats van posar aquesta banda de Fremont, New Hampshire, al punt de mira dels majors col.leccionistes musicals del món. Tot i la poca repercussió que van tenir al seu dia, al cap dels anys va començar a ser reivindicat en determinats cercles musicals. Frank Zappa va dir que eren millors que els Beatles i que era un dels millors discs que havia escoltat mai. Bé, ja sabeu com era en Frank Zappa. El que està clar és que, per molts, si es pugués jutjar un disc en funció de la seva honestedat i originalitat, segurament 'Philosophy of the world' seria el disc més gran mai realitzat. Sens dubte però, depenent de com t'hi acostis pot sonar d'allò més contemporani, arriscat, experimental i avanguardista.

Les Shaggs van continuar tocant en directe a nivel local, amb la incorporació d'una quarta germana al baix, fins l'any 1975. Quan va morir el progenitor la banda va decidir desaparèixer. El més divertit de tot plegat és que, al final, l'Austin aconseguiria que els tres vaticinis de la seva mare s'acabessin duent a terme.

Aquí teniu doncs un disc del que en sentireu a dir tots els adjectius possibles. Naïve, primitiu, amateur o seminal, sigui el que sigui també ha aconseguit el seu propi lloc dins de la història. Alguns el qualifiquen com el millor pitjor àlbum mai publicat o, com diu un comentari a la pàgina de lastFm, "música bonica e inocent que et farà somriure com un idiota... si primer no t'ha fet sagnar les orelles".

De les lletres: La paràbola d'Abraham i Isaac

Ens els recents posts titulats Palimpsest i Lee Shelton (aka Stagger Lee, Stagolee, Stackerlee, Stack O'Lee, Stack-a-Lee) hem pogut comprovar com la música tradicional s'ha nodrit històricament de successos reals, com posteriorment el poble ha fet seves algunes d'aquestes tonades i, finalment, com això, a la vegada, ha acabat alimentant les lletres de les cançons d'autors contemporanis nostres de prestigi. Doncs bé, una de les últimes entrades de l'any passat del blog Boogie Woogie Flu, titulada The Minor Fall, The Major Lift, em permet fer un pas més encara en aquest tòpic, però ara partint d'un extracte d'Història sagrada.

Amb l'excusa d'una deliciosa anècdota de contingut autobiogràfic, aquest bloc versat en continguts jueus de la cultura popular ens mostra com un fragment del Gènesi, primer llibre de la Torà i de l'Antic Testament cristià, pot arribar a protagonitzar una cançó del repertori d'un cantautor del nostre temps, en aquest cas de dos, i tots dos jueus.

Escurçant-ho molt, l'Enciclopèdia Catalana explica que Abraham, patriarca dels hebreus, va ser cridat per Déu i convidat a traslladar-se a Canaan. Tot i que la seva muller, Sara, era estèril, Jahvè li va assegurar que tindria un fill seu, i que d'aquest fill, Isaac, en sortiria una nombrosa descendència [el poble jueu]. Per posar-lo a prova, Déu va ordenar Abraham que sacrifiqués Isaac (que era el seu únic fill) però, quan ell es disposava a immolar-lo, li va manar que els substituís per un xai. El judaisme i el cristianisme veuen en Abraham la figura que sempre s'ha fiat de Jahvè, que ha respost a la seva crida i ha acatat els seus designis, malgrat que mai no li hagin estat presentats d'una manera clara. Aquesta peculiar actitud d'Abraham, el que s'anomena fe, l'ha convertit en pare dels creients.

Al seu disc Songs from a Room (Columbia, 1969), Leonard Cohen va publicar el tema Story of Isaac, que s'inicia respectant la literalitat de la paràbola, "The door it opened slowly,/My father he came in, I was nine years old./And he stood so tall above me,/His blue eyes they were shining/And his voice was very cold./He said, I've had a vision/And you know I'm strong and holy,/I must do what I've been told./So he started up the mountain,/I was running, he was walking,/And his axe was made of gold." Però quan sembla que ja no hi ha cap possibilitat ("Then my father built an altar,/He looked once behind his shoulder,/He knew I would not hide.") aleshores Leonard Cohen canvia l'escenari de la paràbola per un altre molt més actual, fa parlar directament Isaac i, en la lletra, de sobte els altars ara són els escenaris de la guerra (de Vietnam?), "You who build these altars now/to sacrifice these children,/you must not do it anymore./A scheme is not a vision". Aquesta última frase, un estratagema no és una visió, adreçada als polítics i als estrategs de la guerra, crec que ho diu tot.


Quatre anys abans de Cohen, Bob Dylan ja havia fet servir la història d'Abraham i Isaac al vers inicial de la composició que titula el disc Highway 61 Revisited (Columbia, 1965). A diferència de Cohen, però, Dylan va fer servir la paràbola per escriure una mena de paròdia de la seva pròpia autobiografia, o almenys això diuen els exegetes de la seva obra. Vegeu: "Oh God said to Abraham, "Kill me a son"/Abe says, "Man, you must be puttin' me on"/God say, "No." Abe say, "What?"/God say, "You can do what you want Abe, but/The next time you see me comin' you better run"/Well Abe says, "Where do you want this killin' done?"/God says, "Out on Highway 61."" Els paral·lelismes amb la seva vida són astoradors, la Ruta 61 és l'autopista que va, de sud a nord dels Estats Units, des de New Orleans a Minnesota, estat nadiu de Dylan; al verset inicial de la cançó, Abe, que és el nom real del pare del compositor, respon a Déu en llenguatge slang, "Ep nano, què em prens el pèl?", quan aquest li diu que ha de sacrificar el seu fill. I on vols que ho faci?, demana el pare. Al mig de la Highway 61.


Leonard Cohen - Songs from a Room - Story of Isaac


Bob Dylan - Highway 61 Revisited - Highway 61 Revisited

Just Brothers Vs. Fatboy Slim

Aquest Déu que probablement no existeix sap que sento un gran respecte per Norman Cook. Des d'aquells temps d'idolatració als Housemartins fins a l'actual Fatboy Slim hi he anat entrepussant constantment en qualsevol de les seves reinvencions, sigui com a Beats International o Freak Power.
Diuen les llengües (i només cal escoltar els seus discs o sessions com a dj per adonar-se'n) que aquest senyor té una col.lecció impressionant de vinils. Quin plaer deu ser tenir-lo com a amic i perdre's dins la seva sel.lecció de singles de Northern Soul.
Alguns discjoqueis tenen cert recel a fer públic allò que punxen. En Norman però, lluny d'egoismes i plénament conscient de la seva dependència professional de les fonts que beu, sovint mostra la portada del disc que sona al seu públic. Estic completament segur que si li pregunteu d'on va treure la inspiració per parir 'the rockafeller skank', un dels temes que el va catapultar a l'estrellat, no dubtarà a afirmar que els Just brothers en tenen tot el mèrit, potser fins i tot us indiqui on en podeu trobar una còpia i us animi a escoltar-lo, no només el tema 'sliced tomatoes' en qüestió, deu temes més de deu artistes diferents si cal.
versió o reinvenció, vet aquí un gran parell de temes.

Just Brothers - Sliced Tomatoes:


Fatboy Slim - the rockafeller skank: