On the Road

Ara fa un any es va complir el 50è aniversari de la publicació de l'obra definitiva de Jack Kerouac, On the Road, el llibre que va parlar amb una nova veu a tota una generació de joves i lectors, i que encara ho fa ja que només a Estats Units se'n continuen venent més de 100.000 exemplars cada any. Diu la llegenda que, per evitar que el canvi de fulls a la màquina d'escriure li interrompés el flux de idees, Kerouac va escriure el llibre en paper continu, en solament tres setmanes, pràcticament sense parar, a 100 paraules per minut, energitzat per la seva inspiració, tasses de cafè i Benzedrina. La veritat però, és que el procés de redacció i escriptura va ser molt més artesà i elaborat que això. De fet, la primera versió del llibre (potser només al seu cap, encara) era de 10 anys abans, i entre 1951 i 1957 es va barallar amb sis esborranys diferents a la recerca desesperada d'una versió definitiva que plagués un editor disposat a editar-lo. No va ser fins que se'n van publicar extractes en algunes revistes literàries, i a l'arribada d'una nova generació d'editors joves més receptius a la seva prosa, que l'editorial Viking Press de Nova York finalment va treure el llibre, el 5 de setembre de 1957. Abans d'arribar a les llibreries però, encara va haver de passar una altra purga, consistent a substituir tots els noms propis que hi sortien per pseudònims i a eliminar tots els extractes massa liberals (el meravellós fragment en què elogia el paper de la mestressa de casa, per exemple) o obscens per la seva època. Ah, al manuscrit original li falta el bocí del final, devorat per un cocker spaniel enjogassat, o sigui que no sabem com acabava realment la història.

Escrit en un llenguatge exuberant, luxuriós i líric, On the Road no és més que la narració autobiogràfica de la manera en què Kerouac i els seus amics vivien i sentien la vida entre els anys 1947 i 1950, la d'uns dements travessant Amèrica, de Nova York a Denver i a San Francisco, en un Hudson Hornet, en èxtasi, experimentant el caos, bevent, escoltant Charlie Parker, Dizzie Gillespie i Thelonious Monk, i ficant-se en embolics. La vida beat, en definitiva, com Jack Kerouac la va anomenar ("I feel beat, don't you?", va dir en un programa de televisió), una expressió que no era seva sinó apresa dels personatges que va conèixer a Nova York, però que ell va començar a fer servir com a compendi de l'esperit lliure, la joia de viure, la llibertat fugaç i les experiències autèntiques, però també l'alienació, el neguit i la insatisfacció. Beat, exhaust per les convencions però, alhora, beatífic i sant.

On the Road és la bíblia del que Norman Mailer va anomenar el white negro, una denominació realment brillant per designar l'existencialista americà, però també és un llibre que ha fet vendre milions de Levi's, que farà vendre milers de BMW Sèrie 1, i que ha enviat i continua enviant incomptables bordegassos a la carretera disposats a reviure una obra amb un alt valor sentimental, que encapsula la idea romàntica de l'outsider, i que ha aconseguit ser un dels llibres més robats de les llibreries i biblioteques de tot el món (al costat d'El vigilant en el camp de sègol, suposo).

En els anys entre l'escriptura del llibre i la seva publicació, però, la cultura popular americana havia canviat radicalment en totes les seves arts, i la música (Elvis Presley), el cinema (Marlon Brando, James Dean) i l'art (Jackson Pollock) ja es vivien a la manera intensa dels beats. Així doncs, diguem que d'alguna manera part del seu èxit es deu a què el llibre deia el que molta gent feia temps que estava esperant sentir. Amb el naixement del rock and roll també es comencen a fer grans els germans petits de la primera generació de beats, que passen a anomenar-se hips/hipsters o beatnicks, i que es reconeixen per la seva boina i perilla, i el seu interès en la poesia, el jazz i les converses als cafès dels barris bohemis de les grans ciutats americanes. Tom Waits clarament va fer seu aquest ethos beat en els primers àlbums de la seva discografia. Mireu sinó el posat i l'estètica en què es va fer retratar a les portades de The Heart of Saturday Night (1974), Nighthawks at the Diner (1975) i Small Change (1976). Al disc de l'any següent, Foreign Affairs, fins i tot dedica una composició al seus predecessors Jack Kerouac i Neal Cassidy al tema Jack & Neal/California, Here I Come, en un ambient jazzy de film noir molt estilitzat, el mateix que Jack Kerouac ja havia utilitzat en l'enregistrament del seus discos de spoken word titulats Poetry for the Beat Generation i Blues and Haikus, tots dos publicats originalment l'any 1959 i que podeu trobar aquí.

En la cultura beat, tant important com la manera de vestir també ho era la seva expressió oral, de la que provenen expressions com hip/square, cool/uncool, pay one's dues, cat o dig. La discografia del saxofonista Hank Mobley, sense cap mena de dubte un dels músics més hip de l'etapa clàssica del segell Blue Note, és plena de referències a aquest argot. El títol del seu àlbum No Room for Squares, de l'any 1963, és una divisa pels hipsters, i al disc Soul Station hi ha dos temes titulats This I Dig of You i Dig Dis.

A banda de Tom Waits, el llibre i el viatge també han estat referència i inspiració obertament reconeguda per Bob Dylan, en molts sentits l'hereu espiritual dels poetes beat, que va escriure Chimes of Freedom i Mr.Tambourine Man el febrer de 1964 al seient de darrera d'una furgoneta Ford durant un viatge en què va creuar els Estats Units d'est a oest amb destinació a Califòrnia, en un trajecte per la carretera idèntic al de la novel·la. A la biografia de Dylan de Howard Sounes, un dels quatre ocupants del vehicle reconeix que aquell viatge era una imitació de On the Road. En voleu més? Som-hi. De fons, en algunes escenes del cèlebre film promocional de Subterranean Homesick Blues, un títol possiblement inspirat en la novel·la The Subterraneans de Jack Kerouac, hi apareix el poeta beat Allen Ginsberg, que també és el responsable dels cartellets que Bob Dylan va desplegant durant el clip. Like a Rolling Stone és una composició que Bob Dylan va mecanografiar en el mateix estil "vomitiu" en què Kerouac també va escriure la seva obra. I, finalment, l'any 1975, en ocasió d'una gira per Nova Anglaterra, Dylan, de nou acompanyat per Allen Ginsberg, va voler visitar la tomba de Kerouac a Lowell, Massachusetts. L'última foto il·lustra el moment.