Més idees, més. Aquest cop la ressenya és de la revista Uncut, també britànica, que concedeix la puntuació màxima a la mateixa compilació que ara fa tres setmanes ja ens va servir per començar a veure com s'ho feia la premsa musical per trobar les paraules justes que defineixin aquest meravellós so. També us en tradueixo alguns paràgrafs. L'autor és Mick Houghton, i parla així:
"L'any 1971 George Clinton feia una de les preguntes tradicionalment més difícils de respondre, What Is Soul. Amb la perspectiva del temps, ara sembla com una qüestió mal posada, ja que allò realment important no era saber què era el soul sinó més aviat on en podies trobar.
Des de començaments dels seixanta, l'amant del soul ben assabentat tenia dues opcions a prendre en consideració. La primera, la línia de producció de la Motown de Berry Gordy, a Detroit, si el que es volia era optimisme i un estil comercial. Però si del que es tenia ganes era del so d'Otis Redding i Sam & Dave, amb l'empenta d'una secció de metalls i la influència del gospel, o el soul clàssic de William Bell i Wilson Pickett, llavors el camí era un altre, cap a Alabama, o Memphis. Cap al sud, en definitiva.
[...] Consistent en enregistraments fets estrictament per sota de la Línia Mason-Dixon, el Southern soul és la música instituïda en una sèrie d'estudis de gravació que han esdevingut sinònims d'aquest so, Quinvy/Broadway, Stax, Muscle Shoals, Criteria o Fame, i que a partir d'allí va ser publicada per segells com ara Stax, Hi o Goldwax (Memphis), Fame (Muscle Shoals) i Excello o Dial (Nashville). El resultat final va ser va ser una vigorosa barreja de malestar i joia.
[...] A diferència del model més polit de la Motown, en què la tracció de les cançons era una exuberant producció pop, el Southern soul deixava que cada vocalista afegís la seva empremta interpretativa o el seu punt de vista personal, sovint melangiós, de penediment o fins i tot contemplatiu. La base de les produccions de Southern soul era rica i sucosa, i uns pianos o uns orgues amb deix gospel, unes guitarres a s'hora baixa i una deliciosa secció de metalls encara la intensificaven més. Però sempre al servei de la interpretació vocal, mai engolint-la.
En aquest sentit, és impossible no esmentar la força musical o la influència espiritual que hi ha darrera de molts d'aquests enregistraments, els Mar-Keys, el grup de músics de sessió de la casa Stax/Volt que gradualment es van anar transformant en els Booker T. & the MG's: la guitarra fragmentada de Steve Cropper, els riffs bluesy de l'orgue, tot en conjunt, ells van ser els responsables d'aquest groove tan simple i aparentment tan relaxat que abasta tot el soul entre Memphis i Muscle Shoals."
Audicions recomanades:
1 comentari:
Jo em sembla que ja saps que no soc gaire partidari d'etiquetar la música i suposo que això de southern soul ve de la necessitat imperiosa de diferenciar-ho del northern soul, que en certa manera jo no ho definiria com a etiqueta, com ja et vaig dir, ja que simplement ve del fet de ser la música que es punxava en uns clubs molt concrets i localitzats. Així que en certa manera es podria dir que el northern només és una selecció musical de Dj's, de la música més ballable, fàcil i directa als peus, enèrgica i sensible (cal recordar que alehores encara existia el moment de la música lenta als clubs). Seria hora de reivindicar un altre cop l'hora de "l'agarrao" a les discoteques, no?... estaria bé.
Merci pels post però, genials com sempre.
Publica un comentari a l'entrada