És veritat, l’estiu ha arribat, es palpa. Malcolmbowie fa molt bé recordant-ho, es necessari que algú recordi les coses, sempre. Jo també tinc aquest lligam cinèfil amb ‘Do the right thing’. No crec que ningú hagi retratat mai tant bé aquell ambient de carrer i l’asfixiant sensació que s’hi cou alguna cosa. ‘Summer of Sam’ també ho tenia molt això, però el resultat final no era tant satisfactori. Un dels pocs directors americans que s’atreveixen amb pel.lícules corals amb desenes d’histories que s’entrecreuen envers un punt d’unió, per treure's el barret. A part de l’escena que esmenes , jo estic enamorat del trio de parats que es passen el dia asseguts a l’ombra bebent cervesa del supermercat xinés de la cantonada, discutint com s’ho faran per escapar amb barca quan es desfassin els casquets polars. Els vells de café que tots coneixem de les pel.lícules del Berlanga, de fet. 
Cultura de carrer.Jo volia escriure de la música que escolto a l’estiu, però una cosa porta a l’altra...
L’altre dia al concert de Radiohead –molt bé, per cert- parlavem de Cinerama i feia molt temps que no els escoltava. Doncs això, que és el grup d’aquesta època. Sempre els recupero per aquestes dates. Sorpén veure David Gedge, al marge de ‘the wedding present’, fent un pop tant refinat, a vegades empalagós. Torino em sembla un disc molt rodó. John Peel deia que David Gedge tenia les millors cançons d’amor de la història. Més aviat desamor, diria jo. Qualsevol dels seus tres àlbums és una bona trïa, una bona col.lecció se singles està asegurada. A part dels tres llarga durada Cinerama s’han centrat en publicar un
a llarga llista de singles i recopilatoris i els inevitables directes a les ‘John peel sessions’. I es que Davidge Gedge ja ho te això, l’amor a la vella escola.
El grup d’aquest estiu son ‘the Hollies’ però. En unes poques setmanes el seu ‘for certain because...’ ha passat a ser un dels meus habituals més estimats i ‘butterfy’ hi està molt apropet. Els Hollies curiosament són de Manchester, què tindrà aquesta ciutat? Llegeixo a lastFm que els anomenaven els “Everly Brothers Britànics”.
Darrerament també m’ha fet gràcia escoltar un the best de les “Ronettes” per recordar-me que la música vocal femenina és molt més que banda sonora de pel.lícules com ‘Dirty Dancing’ o d’anunci de
cosmètics. Una molt bona teràpia que va bé combinar amb una col.lecció de All-nighters i dance floor stompers (com m’agraden aquestes paraules) com la de ‘Northern Soul dance party’, només el subtitul ja fa venir ganes d’escoltar-lo, ’22 feel good soul classics from the old school’. És un dels millors recopilatoris de Northern soul que puc haver escoltat mai, inclou realment 22 joies i és un dels pocs on hi trobaràs una cançó de ‘los Canarios’!. Crec que ja n'havia parlat algun dia.
Estic molt seixantes últimament i això m’ha sortit molt epistolar, no? Bueno, doncs això, bon estiu!
EDITAT: Per cert, acaba de sortir al mercat un nou recopilatori , 'In the pocket with Eddie Bo', un petit geni de Nova Orleans, gràcies als senyors de Vampisoul, una discogràfica espanyola que del no res han passat a tenir un catàleg impresionant de reedicions i rareses . I també ha sortit el segon volum de 'New Orleans Funk', publicat per Soul Jazz Records. Algun dia hauriem de parlar de grans petites discogràfiques.
L’altre dia al concert de Radiohead –molt bé, per cert- parlavem de Cinerama i feia molt temps que no els escoltava. Doncs això, que és el grup d’aquesta època. Sempre els recupero per aquestes dates. Sorpén veure David Gedge, al marge de ‘the wedding present’, fent un pop tant refinat, a vegades empalagós. Torino em sembla un disc molt rodó. John Peel deia que David Gedge tenia les millors cançons d’amor de la història. Més aviat desamor, diria jo. Qualsevol dels seus tres àlbums és una bona trïa, una bona col.lecció se singles està asegurada. A part dels tres llarga durada Cinerama s’han centrat en publicar un
a llarga llista de singles i recopilatoris i els inevitables directes a les ‘John peel sessions’. I es que Davidge Gedge ja ho te això, l’amor a la vella escola.El grup d’aquest estiu son ‘the Hollies’ però. En unes poques setmanes el seu ‘for certain because...’ ha passat a ser un dels meus habituals més estimats i ‘butterfy’ hi està molt apropet. Els Hollies curiosament són de Manchester, què tindrà aquesta ciutat? Llegeixo a lastFm que els anomenaven els “Everly Brothers Britànics”.
Darrerament també m’ha fet gràcia escoltar un the best de les “Ronettes” per recordar-me que la música vocal femenina és molt més que banda sonora de pel.lícules com ‘Dirty Dancing’ o d’anunci de
cosmètics. Una molt bona teràpia que va bé combinar amb una col.lecció de All-nighters i dance floor stompers (com m’agraden aquestes paraules) com la de ‘Northern Soul dance party’, només el subtitul ja fa venir ganes d’escoltar-lo, ’22 feel good soul classics from the old school’. És un dels millors recopilatoris de Northern soul que puc haver escoltat mai, inclou realment 22 joies i és un dels pocs on hi trobaràs una cançó de ‘los Canarios’!. Crec que ja n'havia parlat algun dia.Estic molt seixantes últimament i això m’ha sortit molt epistolar, no? Bueno, doncs això, bon estiu!
EDITAT: Per cert, acaba de sortir al mercat un nou recopilatori , 'In the pocket with Eddie Bo', un petit geni de Nova Orleans, gràcies als senyors de Vampisoul, una discogràfica espanyola que del no res han passat a tenir un catàleg impresionant de reedicions i rareses . I també ha sortit el segon volum de 'New Orleans Funk', publicat per Soul Jazz Records. Algun dia hauriem de parlar de grans petites discogràfiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada